Espanya va perdre contra Catalunya l’octubre del 2017. Aquesta afirmació, expressada poc més o menys com jo ho faig ara, l’haureu llegida o escoltada mantes vegades des de les rengles de l’independentisme. Ha estat una mena d’eslògan per edulcorar una mica la desfeta que va venir després, perquè també tenim dret a un cert consol col·lectiu que ens permeti no defallir.
Tot i l’evidència del triomf d’aquells dies, els poders polítics, econòmics i mediàtics de l’estat sempre van parlar d’una part de catalans que no era la predominant. “Una minoria es vol imposar a la majoria!”, bramaven tots els altaveus de l’espanyolisme. A còpia de repetir-ho dia rere dia i per terra, mar i aire, han acabat fent que s’imposi entre una part important de l’independentisme la coneguda premissa que cal eixamplar la base. Molt bé. De tant eixamplar-la al final no tocarem vores, tal com els comença a passar a molts savis de Vilatrista que tenim al capdavant de Catalunya.
Però vet aquí que aquest darrer cap de setmana, un dels grans “jerifaltes” del socialisme espanyol, Patxi López, ha tirat per terra el relat oficial que justificava tot allò que calia fer contra els partidaris de trencar amb Espanya perquè no respectaven la democràcia. Sense cap mania, i tot cridant “tites, tites” quan ve al galliner institucional català, va afirmar tranquil·lament respecte a l’octubre de fa cinc anys que “ara, la majoria de catalans i catalanes, volen quedar-se a Espanya i no sortir-ne com passava abans”. Caram! On queda doncs la majoria silenciosa de la qual parlaven aleshores? La voluntat popular i la democràcia se la passen per l’arc del triomf. La unitat d’Espanya per damunt de tot.
Personalment, això sempre ho he tingut molt clar. No em sorprèn el seu pensament. De fet, qualsevol estat vol garantir abans la seva integritat territorial que no pas els drets dels seus ciutadans. Amb tot, les paraules de Patxi López demostren la seguretat d’haver remuntat una situació adversa i representen un avís molt clar sobre quins són els fonaments de la democràcia espanyola. Quins són? Podeu ser majoria i votar fins a afartar-vos, podeu ser els demòcrates més excelsos del món mundial o podeu adorar les urnes amb devoció. Tot això, no us serveix per res. Sereu “rojigualdos” a cop de constitució o a cop de pal. Heus ací el missatge del progressisme que encarna el PSOE.
Mentrestant, els partits catalans van caient volgudament en els paranys que va posant Madrid sense veure més enllà del seu nas i de les menjadores que donen feina a la seva gent. Ara toca el debat de la sedició i tots van dient la seva segons allò que els convé. Per molt que ho intento, no sé veure que la reforma o no d’aquest delicte sigui un tema de preocupació popular o un tema cabdal per la fundació d’un estat català. Ai!, sempre acabem discutint sobre allò que vol l’enemic.
En un escenari on els dirigents catalans són simples titelles dels debats que promouen els partits dinàstics de Madrid, no em sorprèn vingui un tal López a dir-nos que la democràcia és com els Reis Mags: podem creure-hi, però no existeix.
4
10
