Demanar obediència a les lleis

Molt sovint, sectors del catalanisme han apel·lat a la desobediència a les lleis, entenent que la legislació de l’Estat és una cotilla per a les seves legítimes aspiracions culturals, econòmiques o polítiques. I podia ser una consideració perfectament raonable. Però hem arribat a un punt en què, des del catalanisme, i per tal de treballar per aquestes mateixes aspiracions, s’ha d’apel·lar en molts casos a tot al contrari, a l’obediència a les lleis i al seu ple compliment.

Això pot passar, per exemple, i d’una manera especialment greu, pel que fa a la situació del català. El fet que la legislació lingüística no es compleixi, no sigui obeïda, fa que la situació real de la llengua estigui per sota del que la llei no tan sols permet, sinó fins i tot del que la llei obliga. La realitat està per sota de la llei, perquè la llei no es compleix o no es compleix del tot. Perquè no es respecten plenament drets i deures que estan explícitament reconeguts en les lleis o els requisits lingüístics legals per a les persones que han d’atendre al públic. I en molts casos aquest incompliment resulta absolutament impune. Això veiem que passa, i no com a fets excepcionals i aïllats, en àmbits com la justícia, les relacions amb els cossos de seguretat, la sanitat, l’etiquetatge i la retolació i el mateix ensenyament, fins a arribar a l’universitari. Certament, és complicat fer complir la llei, en alguns àmbits. Segur que és difícil fer complir realment la immersió lingüística que la llei consagra. Però estic convençut que en la pràctica el que passa de veritat a moltes aules –en tots els nivells educatius- està prou lluny del que la llei marca, i no precisament per l’absència de classes en castellà. Les queixes sobre la presència del català en la justícia, en les relacions amb tots els àmbits de l’administració -també amb els que depenen directament de l’estat- o en els serveis públics no són escasses. I hi ha més incompliments que no pas queixes, ben segur.

Algú em dirà que les lleis, en aquest àmbit, són insuficients per a la protecció plena del català que en garanteixi la supervivència. I probablement tindrà raó. Però tant se val si les lleis són suficients o insuficients, si en la pràctica no es compleixen. Potser les lleis que tenim ara són insuficients. Però només que aquestes lleis es complissin ja estaríem millor que no pas estem. I si aquestes lleis insuficients ja no es compleixen, imaginem què passaria si les lleis fossin més exigents. A hores d’ara, parlant de llengua, posem per cas, ens convé que les lleis siguin obeïdes, que es compleixin. Perquè estaríem millor que no pas estem. Perquè molts d’aquests incompliments no els fan ciutadans particulars, sinó servidors públics en l’exercici de les seves funcions. Però també perquè el catalanisme s’ha hagut de sentir dir que la seva culpa principal i el seu pecat imperdonable ha estat saltar-se les lleis, quan resulta que molts dels qui el critiquen, el persegueixen i el castiguen per això se les salten encara més. Fins i tot les seves. (I no parlo només de la llengua, encara que la llengua en sigui un exemple clar).