El conseller d’Esports de la Generalitat, Berni Àlvarez, va estrenar fa uns mesos el nou i flamant càrrec que ostenta, el qual mai no havia existit abans. De moment, la decisió més destacada que ha pres és la de deixar córrer les seleccions esportives catalanes. No pas en el sentit més atlètic i literal de l’expressió, és a dir permetent que les seleccions facin el seu camí més veloç, sinó en la seva versió idiomàtica, o sigui ignorant la qüestió i més aviat arxivant-la al bagul dels records incòmodes. Ha dit que no era una prioritat per al govern de Catalunya, i punt. I jo em pregunto per a quin govern deu ser una prioritat aquest assumpte.
La negativa del conseller és feridora en molts aspectes. Primer, perquè contradiu l’esperit de la creació del càrrec que ostenta el senyor Àlvarez. Juraria que l’elevació de les responsabilitats, i la importància d’aquell que administra l’esport català, s’haurien de correspondre amb l’elevació i la importància de l’esport català en si… no us sembla? O estic dient una bestiesa? Trobo que el sentit comú ens faria pensar que donar caràcter oficial i internacional a les diferents disciplines esportives les ajuda molt notablement en la promoció i en el seu rang competitiu… o no? En fi, imagineu-vos què dirien els espanyols si inventessin un ministeri de l’esport, i el primer moviment d’un tal ministeri fos impedir l’accés dels esportistes espanyols a les cites oficials de caràcter mundial. S’ho prendrien bé, els espanyols?
Els catalans potser estem molt més acostumats al fet que ens prenguin el pèl, perquè a més l’anunci del govern arriba uns mesos després del pacte entre el PSC i ERC que va donar peu a la investidura del president Illa i també, tot seguit, al nomenament de l’esportiu conseller. I cal recordar que en el pacte d’investidura hi figurava una qüestió que es va presentar, si més no per part de la direcció d’Esquerra, com un avenç notable en l’agenda nacional. Es tractava, ni més ni menys, de la creació d’una oficina per a la promoció de les seleccions esportives catalanes. Precisament, tu. Comptat i debatut, doncs, no sé si fa plorar o riure que l’oficina encara no hi sigui ni se l’esperi, i que, per tant, no pugui estar promocionant cap selecció de cap mena. A sobre, el màxim responsable del ram al govern del país diu que no pensa moure ni un dit en aquest àmbit. Caram, una manera ben curiosa de promocionar una cosa; mocant-s’hi i matant-la d’arrel.
També és prou ofensiu que el debat es desencadeni, no pas per voluntat del govern català, ni per una feina exploratòria arran del que s’havia pactat, sinó pel fet que els bascos han aconseguit el reconeixement oficial de la federació basca de pilota (basca), la qual ha aconseguit accedir a l’organització internacional de torn. Val a dir que, en el cas de la pilota basca, sembla més que merescut que Euskadi hi tingui veu i vot de ple dret; i el més estrany que és que fins ara no havien tingut ni veu ni vot en un esport que és originari del País Basc i que porta el nom del país. Inevitablement, els estaments esportius espanyols criden que la decisió els sembla un disbarat i que s’hi oposaran incomprensiblement (a mi em sona a com si els responsables esportius dels EUA s’oposessin a la presència del seu futbol americà en la corresponent federació internacional de futbol americà).
Al capdavall, i més enllà del que facin legítimament els bascos, aclarim que el pas s’ha pogut fer perquè el Congrés espanyol, el que fa les lleis al Regne d’Espanya, va aprovar fa poc una llei que deia que tal cosa es podia fer. Potser algú n’hauria d’informar degudament les autoritats esportives hispàniques, i de passada als col·legues del partit que governa a Catalunya (i Espanya). Nois, que la cosa és ben legal. Els esports que tenen una tradició arrelada, o bé una federació autonòmica anterior a les espanyoles, no haurien de trobar impediments per anar a picar a la porta de les autoritats mundials. Això inclou d’entrada, i en el cas de Catalunya es podria aplicar de forma immediata, al rugbi, el waterpolo, hoquei patins, hoquei herba, bitlles… i tard o d’hora obriria la porta a molts altres esports, entre els quals el mateix futbol o el bàsquet.
És sabut que al Regne Unit, tal situació ja existeix des del principi, perquè les federacions d’Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Anglaterra es van crear fa molts anys, i han mantingut la seva personalitat assumida en l’àmbit internacional. Recordem que els esports no depenen de cap administració, sinó que s’associen per criteris privats, i no tenen cap obligació d’obeir les fronteres dels estats reconeguts. Però és sabut que tot el que hem dit fins ara, a l’actual conseller d’esports sembla que li entra per una orella i li surt per l’altra. L’home que assegura defensar els esportistes catalans, els clubs catalans i les federacions catalanes, vol impedir que uns i altres tinguin reconeixement internacional. Aquest home realment representa l’esport català? Representa Catalunya? Què representa el conseller Berni Àlvarez? Que algú m’ho expliqui perquè jo ja m’he perdut.
