Segurament no hi ha res pitjor per a una nació que la seva degradació. Significa destituir-la de la seva dignitat, portar-la a un nivell moral molt baix. Si analitzem el capteniment dels dirigents del país, haurem de convenir que han dut la Catalunya oficial fins a aquesta situació. Tot és mediocritat, cinisme i mantenir la menjadora. Fins quan?
Mentre ens anem empassant totes aquelles explicacions que justifiquen unes polítiques de volada gallinàcia, continuaran donant-nos gat per llebre. Qualsevol declaració que pugui fer un representant polític dels partits que han mantingut aquesta farsa anomenada “procés”, sempre és en clau d’especulació partidista i personal. Mantenir el partit, significa mantenir la nòmina. Per això defensen sempre les seves sigles amb un to en el qual, les sectes, al seu costat, semblen una associació benèfica. Possiblement, fa uns anys, fer una afirmació com aquesta hagués resultat temerari donat que molts catalans encara podien pensar que un cert patriotisme movia els criteris polítics dels nostres representants. Ara, la idea que acabo de descriure, ha fet forat en les rengles de l’independentisme popular.
Veiem la realitat, però no arribem a copsar-ne les conseqüències. Ens hem replegat i ens han deixat d’importar les martingales de la política institucional. “Ja s’ho faran!”, pensen molts catalans que van viure amb esperança i il.lusió l’octubre del 2017. Sense adonar-nos-en, aquest procedir, facilita la feina dels que volen eternitzar-se en la nòmina oficial i és el millor camí cap al declivi de Catalunya.
Una societat que no fiscalitza amb duresa als seus dirigents, és una societat que té tots els números per viure presonera dels interessos i els capricis de l’oficialitat. Volem això per Catalunya? Ens plau esdevenir una gent gregària accepta sense piular l’enviliment de la gestió de cosa pública? La imatge i el prestigi d’una nació, ens agradi o no, va lligada a la manera sobre com exerceixen la seva representació aquells que la comanden.
Mirem on mirem, no veiem cap cara en l’escenari parlamentari català, capaç de revertir la situació. Per aquesta raó, l’expressió “manca de lideratge” comença a escampar-se com una taca d’oli i els aparells del règim miren de tancar qualsevol escletxa per on puguin sorgir personalitats singulars i sense els tics de l’esclau. Quan el poble reclama “líders”, els ocupants de les poltrones sempre comencen a preocupar-se.
Així, cada dia serà més normal veure com el discrepant que vol canviar les coses és estigmatitzat per part de les terminals dels partits independentistes caducs i desacreditats que avui són al Parlament. Als crítics ens presentaran com agitadors i aixecar el to esdevindrà sinònim de radicalitat. Ja ho veieu, les receptes per perpetuar-se en el poder sempre acostumen a ser les mateixes a tot arreu.
Malgrat el desànim i els caragirats que ens governen, Catalunya té prou tremp col·lectiu per fer surar personalitats alliberadores que retornin l’esperit i la moral de victòria. Aquesta és avui la gran preocupació dels pocapenes que ens degraden com a poble. Faran el que calgui per evitar-ho.
12
42
