Encara passa en moltes taules de restaurants catalans. Un grup d’amics que no saben quin vi demanar i, per inèrcia, trien un Rueda si en volen un de blanc o un Ribera –la Rioja ha passat una mica de moda– si en volen un de negre. No és que trobin que els vins del Penedès, del Montsant o de la Terra Alta són pitjors, és que la propaganda de les DO espanyoles –especialment la informal– és tan abassegadora que sembla normal demanar-les. Amb l’oli, el mite és Jaén. Tot i els esforços de les DO Les Garrigues, Siurana, Terra Alta, Empordà i Baix Ebre-Montsià, la propaganda de l’oli andalús, d’una banda, i de l’italià, de l’altra, fa la vida dels pagesos catalans del sector encara més dura del que ja és.
Només hi ha una cosa que tenen l’oli andalús i l’italià i que no té el català: la protecció d’un estat. L’oli català només té la Generalitat. El només podria ser relatiu. Catalunya, ara per ara, no és res més que una autonomia. Però el seu govern podria, si volgués, comportar-se com el d’un país, almenys pel que fa a la promoció dels seus productes. Ni el TC s’hi oposaria. Però ahir això no va passar. Ahir es va evidenciar que la protecció de l’Estat que rep l’oli andalús va tan lluny que fins i tot se n’ocupa el president de la Generalitat de Catalunya.
El dia que se celebrava la Fira de l’Oli Verd de Maials, al Segrià, Salvador Illa era a Sabadell, a la Fiesta del Primer Aceite de Jaén, amb l’alcaldessa, del PSC, i el president de la Diputació de Jaén, del PSOE. A Maials hi havia el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, que segur que entén millor el sector que Illa. Perquè el president era en un acte de partit i no de país, cuidant la part del seu electorat que pot esperonar l’electorat del PSOE a Andalusia, una assignatura pendent que Pedro Sánchez vol recuperar. El problema és que fent de delegat del PSOE a Catalunya lesiona els interessos d’un sector econòmic primordial, un dels que encara pot salvar una part del territori que ell representa de la deconstrucció i l’abandonament.
L’oli català, per tant, queda en mans dels consumidors, que són els únics que el poden defensar.
