El degoteig de notícies que informen d’agressions a la llengua catalana i als seus parlants a Catalunya és tan immens que, més que de degoteig, hem de parlar de doll. Hi ha un doll de notícies que, dia rere dia, en el sentit més literal del terme, ens parlen d’accions i actituds catalanofòbiques en tota mena de llocs i situacions, ja sigui escoles (provinents de pares i mares), clíniques i hospitals (provinents de personal mèdic) o de bars, restaurants o empreses diverses. Això, sense comptar, les agressions institucionals dels governs catalanofòbics del País Valencià i de les Illes, així com els governs municipals de moltes de les seves poblacions.
Això, amics, no pot continuar. No pot ser que, per defugir el conflicte, els catalans acotem el cap o ens mostrem indolents. Quan t’agredeixen has de respondre. Cívicament, és clar. Però has de respondre. A partir del moment que claudiques i canvies de llengua per no discutir et converteixes en un nutrient d’agressions encara majors. Quan el catalanofòbic veu que la seva actitud dóna fruits, es creix i sistematitza les seves agressions. Callar per no complicar-nos la vida és una mala praxi. Ho és per diverses raons. Us en diré algunes. Aquestes deu:
Una: Mostrar-se submís davant d’algú que t’humilia denota molt poca autoestima.
Dues: Callar per no complicar-se la vida és un autoengany que intenta amagar la pròpia submissió.
Tres: No cal barallar-se, n’hi ha prou de mantenir-se ferm i no canviar de llengua davant d’algú que té l’obligació de saber català, tant si es tracta d’un metge, d’un cambrer o d’un botiguer.
Quatre: No abandonar mai el lloc físic que ocupes i que et correspon per torn. Si algú ha d’emprar la força que siguin ells, cosa que se’ls girarà en contra. Tot centre, establiment, bar, restaurant… pot suportar aquest espectacle una vegada, en absolut de manera persistent.
Cinc: Cal denunciar sempre. El full de reclamacions no és opcional per als establiments oberts al públic, és una obligació i el tenen tots. Tots. Si ens el neguen, cal trucar a la policia municipal o als Mossos d’Esquadra. Quan vinguin, veurem com el full apareix ràpidament. En la queixa, hi farem constar l’assistència de la policia i demanarem el seu testimoniatge per tal que suposi un agreujant.
Sis: Tinguem-ho clar: cap metge de Catalunya pot exigir a un pacient que li parli en espanyol. Cap. Si no sap català (o no li dóna la gana d’entendre’l) és problema seu i del centre que l’ha contractat. Són ells els qui l’han de solucionar. Nosaltres, mentrestant, impertèrrits en la nostra cadira, hem de ser atesos en català. Si no és per aquell metge, doncs per un altre o mitjançant un intèrpret. És obvi que si aquestes situacions, inevitablement sorolloses, es repeteixen, no hi ha cap centre mèdic disposat a mantenir-les. Ni les pot mantenir ni les pot resistir.
Set: En cap cas s’ha d’adquirir o consumir res en l’establiment on hem estat agredits. El lema ha de ser: ‘No hi ha català? Doncs no hi ha diners’.
Vuit: Si qui ens commina a parlar en espanyol és un agent de l’autoritat, cal recordar-li l’article 3 de la seva Constitució, que diu que “tenim el deure de conèixer el castellà i el dret d’usar-lo”. És a dir, no tenim pas l’obligació de parlar-lo. Per tant, ni ell ni ningú no ens hi pot obligar.
Nou: La claudicació defugint el conflicte és un parany, perquè per no discutir ens deixem humiliar, i aquesta humiliació ens courà després interiorment. Teníem dues opcions: fer passar una mala estona a l’agressor o passar-la nosaltres, i hem triat la segona. Hem renunciat a la nostra dignitat.
Deu: El dret de viure en la teva llengua al teu país és un dret humà bàsic i, com a tal, ningú no te’l pot concedir ni ningú no te’l pot negar. Senzillament el tens com a ésser humà.
Tots aquests principis són de caràcter civil. És a dir, que impliquen directament el ciutadà. Però no pot ser que tota la responsabilitat recaigui sobre ell. Els catalans necessiten saber-se protegits pel govern del seu país. És un dret que tenen i una obligació del seu govern. I, en aquest sentit, és trist, molt trist, veure com el Govern de Catalunya fa orelles de marxant davant d’aquestes agressions i deixa sol el ciutadà. El Govern és molt addicte a fer falques publicitàries i a sortir a la tele inaugurant oficines catalanes a l’Àsia, però molt indiferent a l’hora de protegir els drets dels catalans que són agredits a Catalunya pel sol fet de parlar en la llengua pròpia del país. Ni tan sols fa complir els articles de les seves pròpies lleis lingüístiques. Sort en tenim de la Plataforma per la Llengua, que fa una feina encomiable i gegantina. Però no oblidem que la Plataforma per la Llengua és una ONG. Així és com es defineix: “l’ONG del català”. I quina és, bàsicament, la funció d’una ONG? Doncs operar en aquells països on els seus governs no fan la feina que haurien de fer. En altres paraules: que la defensa de la llengua catalana a Catalunya depengui d’una ONG ja ens diu quin govern tenim.
