“Esas latinas”, de la companyia Teatro sin papeles, no passarà, sens dubte, a la història de la dramatúrgia. Ja se n’han fet crítiques estètiques: he assistit a improvisacions escèniques de final de curs de segon d’ESO que superaven amb escreix la qualitat narrativa i la credibilitat interpretativa. Els aplaudiments del públic, a l’Ajuntament de Barcelona, tenien més a veure amb la invocació de l’esperit de Ciudadanos que no pas amb un premi de consolació per a unes activistes de casa bona fent-se passar per pobretes indígenes discriminades per la pèrfida burgesia catalana. Tanmateix, aquesta anècdota pot passar a la història com un episodi que contribueix a catalitzar la transició d’una era del “ni un paper a terra” al “fot el camp si no t’agrada”. I certament, es confirma que quan la seducció no funciona, l’agressivitat esdevé una conseqüència lògica.
Paco Candel se sentiria molt emprenyat davant situacions com aquesta. Tota societat conformada per immigrants —una terra de pas, que en deia Vicens Vives— experimenta grans tensions internes, i només la generositat mútua permet construir un projecte de vida col·lectiva, amb una identitat nacional en constant negociació. Va costar molt, durant el segon terç del segle XX, malgrat un context en què conceptes com “classe” o la lluita concertada contra la dictadura facilitaven les coses. Aquest esforç va permetre que un nombre important dels altres catalans esdevinguessin ciutadans de ple dret, amb el català com a passaport voluntari. Molts es van sumar a la catalanitat i es van barrejar amb els catalans d’origen amb qui compartien força coses. D’altres, en canvi, van actuar com a quintacolumnistes hispanocèntrics, com s’ha vist amb Ciutadans.
La situació actual és molt diferent. Es diuen moltes collonades fruit de la sensació —del tot real i documentada— que Catalunya és durament atacada i reprimida en la seva identitat. Tanmateix, més enllà de les perverses estratègies del nacionalisme espanyol, la realitat és que ens trobem davant un fenomen global, de Washington a Brussel·les. Les noves generacions d’immigrants parteixen d’un context històric radicalment diferent. Les noves tecnologies permeten estar connectat a la societat d’origen i generar bombolles identitàries impermeables. L’esforç d’integració en una societat que no és percebuda com a pròpia, per a molts, no compensa, especialment en un context estretament de les classes mitjanes i de mobilitat social cada cop més improbable.
Hem passat de l’era de Candel —d’identitats dinàmiques, on l’objectiu era formar part d’un cos social igualitari— a un món fragmentat i narcisista, amb diàspores estanques, inestabilitat geogràfica (amb canvis freqüents de residència i travessies de fronteres), i un desarrelament creixent, que genera una angoixa existencial justificada entre la població autòctona.
Ara bé, més enllà d’aquestes condicions objectives, l’actuació estel·lar de esas latinas va ser del tot impresentable. I més enllà de teories conspiratives, servidor dedueix que la seva performance responia realment a una manera de ser i de pensar, i que van expressar les seves conviccions més íntimes sense cap filtre i, com sovint passa amb les noies de casa bona, sense cap mena d’empatia. Qui va consultar els seus perfils a les xarxes socials hi va identificar un elenc format per actrius de classe alta llatinoamericana, que es poden permetre el luxe d’estudiar a Europa, i que arriben amarades d’un virus terrible que assola les institucions acadèmiques occidentals, i americanes en particular.
Analitzant-ne el llenguatge i el currículum, queda clar que han estat influïdes pel pensament decolonial, un corrent instal·lat paral·lelament al relativisme cultural del postestructuralisme, i que té la interseccionalitat com a nova escolàstica filosòfica. La decolonialitat parteix de postulats que qüestionen la universalitat de la cultura occidental, considerant-ne els valors com a eurocèntrics i instruments d’explotació capitalista i imperialista (vaja, que Shakespeare = caca; Bad Bunny = glamour). Aquesta visió atribueix a aquests valors conseqüències com el sexisme, el racisme, l’ecocidi, el genocidi, l’etnocidi i altres maldats.
Per la seva banda, la interseccionalitat, una teoria popularitzada per Kimberlé Crenshaw, explica la societat com la interacció de múltiples discriminacions per motius de sexe, gènere, raça, orientació, religió, estètica, capacitisme… fins a una trentena de factors, que generarien una lògica de privilegis i opressions, segons la qual cal compensar uns i perjudicar d’altres. Aquesta lògica encimbella la condició de víctima i considera reaccionari qualsevol individu que apel·li a virtuts cristianes com la fe, l’esperança, la caritat o la temperança.
Com a exercici intel·lectual, pot resultar interessant. Però consumit sense mesura, xuclat per una espiral hermenèutica fins a una escolàstica pròpia, produeix una intoxicació ideològica capaç de generar espectacles com el de esas latinas. El pitjor, però, és la defensa que en fa una part de l’esquerra, que, renunciant a transformar les relacions econòmiques i a perseguir la igualtat material, fa temps que practica un suïcidi ritual: defensar actituds que, bàsicament, consisteixen a humiliar la identitat catalana i els seus fonaments culturals. Ah! I si no t’agrada Teatro sin papeles i consideres Bad Bunny un carallot xaró, és que ets racista!
La idea de presentar com a víctimes unes estudiants provinents de les elits llatinoamericanes que acusen de colonialisme els catalans —que mai no hem tingut cap colònia— és tan grotesca com insultant. L’absència d’empatia envers un poble que ha estat secularment reprimit per un imperi, l’espanyol, que ha perseguit (i persegueix) la llengua catalana, és escandalosa. El problema de les bombolles acadèmiques de les ciències socials és que fa massa temps que substitueixen el tan menystingut pensament occidental —basat en el rigor, l’objectivitat imperfecta i el pensament complex— per una cantarella rondinaire, farcida de lèxic incomprensible i taxonomies críptiques.
Potser per això no entenen en absolut el principi d’autodeterminació, fruit de les opressions nacionals. Potser, des de les seves estructures tant teològiques com sectàries, són incapaces de comprendre que, per posar un exemple, l’aristocràcia austríaca considerava els eslovens una cultura inferior, que els anglesos discriminaven brutalment els immigrants irlandesos catòlics, que els espanyols prohibien el català o el basc, o que tracten Catalunya, des d’un punt de vista econòmic, amb una lògica colonial. Com tampoc reconeixen que els àrabs del Marroc menyspreen els amazics de l’Atles, ocupen il·legalment el Sàhara, o que el principal genocidi de l’Orient Mitjà ha estat perpetrat per musulmans contra una població cristiana que ha passat d’1,5 milions a 250.000 (i a la baixa).
El problema, evidentment, és que, renunciant a la universalitat —a la idea que tots els individus, independentment de la seva condició i circumstàncies, han de gaudir d’igualtat de drets i deures—, es promou una concepció involutiva i reaccionària, basada en categories arbitràries, com passava sota l’antic règim. Tothom té dret a fer el ridícul, a exhibir la pròpia ignorància o a menysprear la societat d’acollida. Però si l’esquerra dona suport a aquestes pobres noies riques, decolonials i sense colònies, el que està fent és un llarg, dolorós i absurd hara-kiri. Malgrat que, per descomptat, això també sigui una imperdonable apropiació cultural.
