El senyor Person és el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, i és un suïcida. Mireu si aquest bon home la valora poc, la mateixa existència, que en sessió solemne del Parlament de Catalunya ha declarat que no pensa emprar el terme Catalunya Nord, i que a la terra en qüestió, la No-Catalunya Nord, l’ús del català és pràcticament com qui diu inexistent. Moltes veus, individuals i de formacions polítiques i culturals, n’han demanat la dimissió. Potser no cal, perquè el senyor Person ja s’ha dimitit ell mateix en un acte històric de triple negació mortal. S’ha mirat al mirall i ha dit no, no i no amb una insòlita energia. Allò de Sant Pere es queda curt davant l’espectacle del senyor Person.
Perquè vejam, aquesta jove promesa de la política institucional diu que no pot parlar de Catalunya Nord, atès que a l’estat francès aquesta denominació no s’empra, i per tant no té caràcter oficial. Aleshores mirem el seu càrrec i la seva adscripció institucional i, oh meravella de les meravelles, ens adonem amb forta sorpresa que l’inefable Person no depèn de l’administració francesa… Aleshores, ens demanem curulls de perplexitat, què hi fa ell a les contrades de la No-Catalunya Nord? És conscient que si depèn del departament de la Presidència de la Generalitat, com depenen els delegats enviats a Girona o Lleida o Tortosa fins i a Madrid, és perquè la cosa no depèn de l’estat francès? I qui diu la cosa diu la seva person o persona, com a criatura institucional que assegura ser.
Anem a pams, perquè potser se’ns escapa alguna cosa. L’oficina del no-Person depèn del President de Catalunya, que vés a saber si té estatus oficial a França; el cas és que el senyor Illa, que ha nomenat el senyor Person, és el responsable últim d’aquella oficina que només serveix, segons el bon Christopher, per ocupar un despatxet negacionista a un departament perifèric de la gran República Francesa. Però ai las! Resulta que hi ha un altre despatxet a París, que si no vaig errat és la ciutat que exerceix de gran capital de la gran República. Despatxet de París que no depèn pas del president de Catalunya, sinó del Conseller d’Exteriors de Catalunya, que també té altres embajaditas, per usar la magistral definició del gran amic d’Exteriors, el maréchal Joseph Borrell.
I amb això arribem al nus de la qüestió. El benvolgut Person no està al càrrec d’una embajadita normal i corrent. És cert que dirigeix una oficineta en un estat veí, però també és cert que deu la seva existència a la realitat d’una llengua comuna i d’una història compartida d’un territori que, diguem-ho ja d’una vegada o rebentem, es diu Catalunya i forma part de Catalunya i fins i tot acull una autopista que els gavatxos en diuen La Catalane, on el primer que t’hi trobes és una espècie de parc temàtic o àrea de servei que els gavatxos en diuen Le Village Catalan. El sou del senyor Person existeix perquè tot aquest xou existeix, fins i tot als mapes d’autopistes. I si no existís aquest xou, ell no tindria la seva cadireta a Perpinyà i jo no estaria escrivint aquest article. Potser hi guanyaríem tots, ves a saber, però el cas és que simplement les coses són com són.
Llavors va el senyor Person, que no és ben bé el mateix que un senyor persona (no ho digueu gaire alt perquè l’estat francès no ho reconeix), i declara en solemne comissió tota una sèrie de coses que, fent un exercici molt senzillet, se li giren del revés i se li disparen als nassos de la seva mateixa Person. Perquè ell diu que no es pot dir ni Catalunya Nord ni Rosselló, ni que allà on viu i treballa ell s’hi parli res semblant al català. Doncs bé, l’exercici consisteix a anar a la pàgina web oficial de l’oficina on no es pot fer ni dir res de tot això, i veure què hi posa. Si el senyor Person és un crac del màrqueting digital, tal com promet el seu currículum, no li costarà gaire fer aquest simple exercici. I no sortim del nostre astorament quan ens adonem que la Catalunya Nord, el Rosselló, la llengua catalana, tot allò que no es pot dir, és allà, negre sobre blanc, parlant a crits, a la pàgina oficial de l’administració que li paga el salari al senyor Person.
Al final, només hi ha una manera de fer entrar en raó a Persons i Persones, i és preguntant-los; però a vostè, senyor meu, qui li paga el sou? Perquè si el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà cobrés del govern francès, l’home resultaria ser un simple indocumentat. Però estant obligat a donar explicacions al Parlament català, i cobrant com cobra del govern de la Catalunya catalana del Principat, secció graderia Sud, podem concloure que el senyor Person és un ciclopi, incommensurable, fabulós, suïcida. L’únic que ens resta dilucidar és si seria de bona persona, o person, que nosaltres l’assistim en tan noble qualitat.
