Aquest diumenge van aparèixer dues notícies molt diferents, però que ens ofereixen un contrast interessant i digne d’estudi. D’una banda, la ultradreta francesa va guanyar les eleccions locals a Perpinyà; de l’altra, el FC Barcelona de Joan Laporta va assolir un dels seus moments culminants. De bones a primeres, es tracta de dues informacions que no sembla que casin gens, que provenen d’àmbits diferents i que fins i tot es donen l’esquena, perquè ningú no gosaria aparellar-les. Doncs bé, permeteu-me que faci l’exercici.
El que ha passat a la Catalunya Nord encarna, en molts aspectes, la mort de la catalanitat. La ciutat més important del Rosselló, Perpinyà La Catalana, tornarà a ser governada per l’alcalde Aliot. Ara amb majoria absoluta en la primera volta, res no fa pensar que rectificarà en les polítiques que l’han portat a la seva cota màxima de popularitat. Als seus electors no els ha importat gaire que representi la dreta més dura, francòfona i centralista que hagi assumit la representació dels rossellonesos. Ni que retirin la senyalització en català ni que anul·lin qualsevol suport a la Bressola i altres iniciatives culturals. L’alternativa a tot plegat, dins d’un moviment catalanista valent però residual, s’ha aixoplugat sota les sigles de l’esquerra i el centre, i no ha tingut gaire visibilitat.
La sensació, ara mateix, és que per aquella banda no hi ha res a fer. L’ús de la llengua pràcticament ha desaparegut, i l’únic que hi trobem són nuclis resistencials, tan meritoris com vulguem, però molt lluny de guanyar protagonisme en el rellançament de la Catalunya Nord. Allò ha esdevingut una simple província francesa en molts sentits, i ni tan sols de les més rellevants; es tracta d’una perifèria conservadora, amb forts tics xenòfobs i dependent dels ingressos del turisme. La sensació de retrocés en molts flancs és innegable, en un angle de l’hexàgon francès que realment opera com a cul de sac. I alerta, res no ens garanteix que el que passa allà no acabi succeint a casa nostra, començant per forats retrògrads del País Valencià i de les Illes que cada cop hi tenen més punts de coincidència.
D’altra banda, la jornada electoral del Barça va revestir aires èpics per al projecte de Joan Laporta. L’home ha aconseguit ser elegit per tercera vegada, amb un resultat molt contundent a les urnes, en un moment de victòries esportives i d’ampliació de les instal·lacions al barri de Les Corts. El model de la Masia no és només optimista i triomfador; és un model que ha enlluernat el món sencer i que ja té una multitud d’admiradors i imitadors a tot el planeta. Un projecte que, a més, mai no ha amagat la seva forta aposta per la llengua, la cultura i les llibertats catalanes. El catalanisme del Barça és sens dubte més lluminós i internacional que no pas el jacobinisme retro que ha vençut a Perpinyà.
Segur que el món dels culers encara pot millorar. Els resultats esportius poden ser encara més gloriosos, i la defensa de la identitat pot ser molt més decidida. Ara es parla, per exemple, de comprometre per contracte els jugadors de manera que aprenguin i parlin el català. No cal dir que una mesura així afavoriria l’arrelament dels nouvinguts i l’ús de la llengua. Però és probable que els efectes fossin també multiplicadors per a l’empenta del mateix Barça. La lliçó última, com passa amb Gaudí i el modernisme, o amb els pintors catalans, o amb la cuina catalana o amb l’univers casteller, és que la personalitat diferencial no fa cap nosa ni ens disminueix, sinó que ens fa créixer i ens dóna força.
Si volem que en el nostre país visqui i despunti, no hem de mirar a Aliot, hem de mirar a Laporta. El tancament, la rendició, el racisme, la dependència econòmica, política i cultural dels centres de poder, només ens faran més petits. Els nacionalismes imperials de sempre, siguin de Madrid o de París, no ens afavoriran, atès que la seva finalitat intrínseca és encongir-nos. És la seva missió històrica. En canvi, el que ens farà adults, alts i sans, serà créixer amb un caràcter tan singular, tan fort i tan nostrat com sigui possible. L’única oportunitat que tenim de ser un país amb èxit i energia, un referent al conjunt del món, és ser qui som, de manera tan radical i afirmativa com sapiguem.
