En aquestes eleccions, hi haurà una dinàmica nova, revolucionària, única, amb un candidat virtual que es farà present telemàticament, a les xarxes, en un joc de pantalles, com un Gran Germà, en aquest cas, benèfic. Olorant el perill, els altres candidats ja han denunciat el personalisme del MHP Puigdemont i, clar, li han donat més rellevància. La que ha de tenir el retorn del president que tots consideren el president legítim del país, injustament destituït. La força simbòlica i mediàtica d’aquesta possibilitat, que el fugat torni triomfador, és fàcil d’esbrinar. És una restitució personal amb un vessant força nacional.
Els d’ERC, que tenen la por al cor per l’opinió hostil que detecten i les enquestes internes gens falagueres, han començat la precampanya a la brava, fent servir tota l’artilleria excepte la de demanar el vot expressament. Aragonès amb el valor d’un Tirant lo Blanch s’ha anat a parlar d’independència al cau del drac, el senat. La independència que culminaria en una legislatura i de la qual només parla, com es veu, en període electoral i a l’extraradi. Òbviament, està tirant la canya al calador independentista per si de cas. I no és l’únic que treballa l’organització; també ha posat sis candidats d’origen magribí a les llistes i amb els cartells electorals en àrab, llengua que s’impartirà al sistema escolar català. Si el vot independentista fluixeja, l’islàmic podria substituir-lo. I alhora es trenquen prejudicis i es combat la xenofòbia. S’ha d’admetre que és una actitud gosada, atesa la sensibilitat de la qüestió immigratòria.
La mera proposició de debats a tres a la Catalunya nord delata aquesta urgència d’unes eleccions en què està en joc la supervivència d’ERC com a partit de govern, després d’haver-ne gaudit en solitari i amb 33 diputats de 135. L’autoexclusió d’Illa només deixava la possibilitat d’un debat entre els dos candidats independentistes. L’oferta d’Aragonès s’ha trobat amb el rebuig de Puigdemont que refusa debatre qüestions autonòmiques i reclama un debat nacional amb Sánchez o Feijóo, o tots dos. Perquè ell es considera un dirigent nacional, un home d’Estat. Aragonès haurà de debatre amb Illa, si vol debatre amb algú, i Puigdemont, que veurà el seu rostre estampat a les paperetes de vot (parlant de personalisme), es reserva per a altres tasques.
L’interès està en la llista de Junts. Puigdemont va dir que havia escoltat el clam de l’opinió demanant una llista cívica, sense partits. És a dir, el que era la malaguanyada llista cívica de l’ANC. En conseqüència, es va comprometre a presentar una llista més plural, menys de partit i el partit va aplaudir la idea perquè era una convocatòria a set organitzacions totes en l’òrbita més fidel de Junts, una galàxia fraternal. En un segon moment, el president ha completat l’oferta amb una llista de partit, composta per fidels militants de tota la vida i el debut d’una estrella rutilant de l’estranger, aliena per anys i panys al país que potser tingui ocasió de governar.
El partit llueix la figura del seu candidat i fa veure que està a les seves ordres, però la seva finalitat continuista es reflecteix en unes llistes sense presència del sector més independentista i un pes aclaparador dels partidaris de l’entesa amb Espanya. Això, sí, amb cara de pocs amics.
Sense la possibilitat de la llista cívica, l’electorat independentista decebut i desconfiat, es troba en el dilema d’abstenir-se o votar el president Puigdemont. Els de l’abstenció diuen que no hi ha partits independentistes i que Junts és el mateix que ERC, una mica més competent i més decidit al terreny independentista. Que no hi ha doncs diferències entre un govern d’Illa, un altre del tripartit o un altre dels dos partits independentistes, les tres possibilitats existents, tret d’una aliança PSC-Junts que ningú no veu ara per ara.
Els del vot a Puigdemont assenyalen que l’abstenció beneficiarà l’unionisme. En canvi, el president aquesta vegada no fallarà perquè, encara que no parla clarament d’independència, té un discurs més contundent cap a l’Estat. Gràcies a la seva intransigència i duresa s’ha arribat a aquest punt en un procés que ja no es pot aturar i que conduirà a la independència de Catalunya per mitjans jurídics. Al raonament s’hi afegeix el sentiment quan el president vincula la seva candidatura a la seva situació personal, cosa que apuja el seu carisma.
Tots fets i no fets considerats, aquest articulista opta per Puigdemont, perquè l’esperança és l’última cosa que es perd.
Sense oblidar que també hi pot haver noves eleccions a l’octubre
