Les notícies de l’activitat política d’aquests darrers dies al Parlament entre els Grups, els Partits i en l’àmbit del Govern de la Generalitat reomplen els programes, com si tot hagués estat en suspens durant el mes d’absència del President.
A veure, que hi ha països del món que canvien de president dos i tres cops l’any i la vida no s’atura, mentre un marxa i arriba l’altre, però aquí, a Catalunya, sembla que sí, que tot estava aturat: fins i tot la gestió de les emergències que ens han colpejat i que hem tornat a decidir normalitzar, a fi que ens sembli que ja no vivim en excepció.
Salvador Illa ha tornat de la seva malaltia, ha comparegut al Parlament, també als mitjans de comunicació, i ens ha explicat com ho tenim tot, ens ha fet una mena d’estat de la qüestió de tot plegat. L’esperaven els seus consellers i conselleres, de qui els mateixos mitjans han assegurat que pràcticament ja no estaven al capdavant de res, i l’esperava l’oposició per dir-li que ha de fer dimitir, i que s’ha de sotmetre a una qüestió de confiança.
Jo, que soc una ciutadana que camina carrers embotits de turistes, que puja a metros i autobusos, que agafa trens, que truca a Endesa i a Renfe, que reclama a l’Ajuntament de Barcelona que li desempadronin les persones que se li han empadronat fraudulentament, jo que soc d’aquelles que obro l’app de TMB si veig que hi ha algun comportament que perjudica les i els usuaris per donar-ho a conèixer, que espero atencions post-venda quan contracto quelcom que després no és el servei que he pagat, que espero que em truquin per donar-me cita de l’especialista des del consorci d’hospitals… jo que miro de viure com el que creia que era, una ciutadana, i que corroboro del tort i del dret que no ho sóc, no entenc aquest ultra-personalisme que els mitjans de comunicació i els organismes on es dirimeix, suposadament, el bé comú, ens volen fer creure amb “el President”.
Si vivim en una societat on les persones ja no ens importem unes a les altres! Si som invisibles pels carrers, davant l’Administració, darrere un telèfon, pitjant botons que la intel·ligència artificial de les empreses ens donen com a opcions (que us deu haver passat com a mi, que cap és la que em cal!), i dins els serveis que fa anys feien part de l’”estat del benestar”! Com hem de creure, ara que les persones ja no importem, que una de sola s’ho val tot, que ho fa tot, i que tot depèn d’ella?
Vet aquí, doncs, la nostra no-cultura política, la nostra eterna minoria d’edat, la nostra no-praxi comunitària: allò de “a mi mentre no m’entrin a casa meva”, “a mi mentre no em calgui”, “a mi mentre no em passi”, “jo mentre ho pugui continuar fent, això que m’agrada fer…”
Ja ho tenim, les societats no madures políticament, això d’encendre la tele, o d’encendre la ràdio, i conformar-nos pensant que ja es resoldran les coses, que sigui allò que Déu vulgui, o que ara que ja és aquí, el President, el que sigui que calgui, es compondrà.
