El Parlament ha acabat la legislatura tot aprovant la protecció dels correbous d’algunes comarques catalanes. Res a dir. Vaig mostrar-me partidari de no prohibir les corrides de toros i, per tant, deixaria fer. Ara, resulta del tot incoherent – en això tenen raó els diputats d’ICV – desterrar una pràctica i permetre’n una altra. L’argument de la mort de la bèstia com a ratlla entre una tradició i l’altra em sembla accessori i trampós, perquè allò substancial – posats a mirar per la sort de l’animal en una societat civilitzada – és la seva utilització més o menys violenta per al gaudi de la massa. De totes maneres, no és aquesta la meva guerra. El que vull subratllar és la metàfora sensacional que ens regala el fet d’acabar aquests darrers anys de vida parlamentària tot legislant sobre els bous. Penseu-hi un minut i haureu de convenir amb mi que l’estampa no és per estar gaire satisfets. Mentre, a Madrid, els nacionalistes bascos (sempre admirats per un nombre no menor de patriotes catalans tocats per l’estètica de la txapela) donen aire a Zapatero i li aproven els pressupostos de l’Estat de l’any que ve. La poesia i la prosa, tot el mateix dia.
La vida és així, no l’he inventat jo, que cantava aquell. El fet interessant, enmig d’aquest festival, és l’escassa capacitat del PSC a l’hora de trobar la manera de fer la truita sense trencar els ous i sense invocar cada dia el fantasma de la ruptura social, que cansaria. Vull dir que els socialistes catalans no saben molt bé què han de vendre al personal. Suposo que per això han tirat pel dret i han tornat a divulgar la història del Montilla immigrant, fins al punt de fer pujar el president damunt l’escenari d’un teatre perquè llegís els folis que detallen la seva apassionant aventura. Un èxit de país que, sincerament, no crec que tregui ni sumi gaire vots, perquè és molt generalitzat, afortunadament. Al capdavall, les peripècies del meu avi murcià, arribat a Catalunya a la dècada dels vint, potser tindrien una mica més de grapa, tot i que serien idèntiques a les de molts homes i dones que ens han precedit. També és cert que el meu avi, pobret, no va plantejar-se mai arribar a president de Catalunya. Igual que Montilla fins que Maragall va deixar de servir els interessos del PSC de la manera com volien a la seu del carrer Nicaragua.
Així estem. Entre els bous i l’alta comèdia. Els amics del PNB, pragmàtics com toca, ens han recordat que sempre hi som a temps de ser cornuts i pagar el beure. A més, sempre podem fer una mica més el ninot, exercici que ja tenim descomptat des de fa uns anys. Puigcercós mateix, un home amb una gran carrera per davant, ha trobat en el prohom caigut Millet la seva inspiració brillant per mostrar-nos el recte camí cap el dia de les eleccions. Qui no fa teatre fa pel•lícules, la qüestió és mantenir ben alt el llistó de l’art nacional. Que no minvi.
