Allò que “la història l’escriuen uns quants, amb unes característiques determinades” comença ja a ser una idea, una frase, un tema un xic desgastat. En tot cas, sí, ja ho sabem que és així. Quina història escriuen les altres, les diferents, les que no són ni homes blancs, ni amb poder polític o econòmic, aquí, ja, anem amb una mica més de desorientació. Sí: bàsicament perquè es tornen a fer els mateixos exercicis, però mirant de posar-hi altres rostres i altres veus. Vull dir, que llavors agafem el poder, la política, els diners, i mirem de trobar-hi dones, persones sense estatus social o econòmic, i ens passem estones i estones mirant a veure què diuen, per poder llavors dir que reescrivim la història. Compte, que jo parlo com a historiadora, però que també podem parlar del present, o del futur, en els mateixos termes, eh?
Però l’exercici no va així: del que es tracta és, precisament, d’escoltar aquestes “altres veus”, de llegir els seus gestos, i de posar-hi altres noms per poder escriure una història nova, un present nou, un futur nou. Nou, vull dir, evidentment, no inventat, sinó més ample: com quan fem una foto i reduïm o ampliem amb l’objectiu, perquè hi surti més gent o menys, més paisatge o menys.
Doncs això: que avui penso molt en com fan història les dones des de la seva agència política. I em venen al cap, així, només mirant una miqueta enrere, els darrers dies, dones com les que han passat per les dependències dels jutjats a declarar pels malaurats judicis per abusos d’homes contra dones, o dones com la Claudia Sheinbaum, la presidenta de Mèxic, des que ha començat a governar Donald Trump als Estats Units. Sí: l’agència política de les dones no l’hem de buscar en si ocupen més o menys espais de poder, sinó en el sentit dels seus gestos i sovint, també, en el sentit de les seves paraules.
Des que ha començat a governar Donald Trump que Claudia Sheinbaum és preguntada per les amenaces d’aquest respecte als aranzels, de la migració, o de la territorialitat. Temes, tots aquests, molt arrelats en les relacions d’intervencionisme que els Estats Units van imposar a l’Amèrica Llatina quan encara no acabava el segle XIX, i que diferents presidents actualitzen cíclicament. Claudia Sheinbaum, sempre subtilment vestida amb robes que evoquen clarament tradicions originàries, afirma, sense por, que “ellos tienen mucho que hacer en Estados Unidos”, i tot seguit descriu que i quant: amb la sobrietat i alhora l’afabilitat que la caracteritza, sense cridar, sense aferrar-se al faristol des del qual parla, i sense llegir -també s’ha de dir-, diu coses “de calaix”, que són incòmodes, però que són òbvies, sense guarniments: que on van els diners de la droga dins els Estats Units, per exemple, els va dir aquest divendres als nord-americans des de la seva habitual roda de premsa.
L’agència política de les dones, la femenina, és el sentit propi des del qual transformen el món les dones: “el món” des de la casa fins a les relacions entre els Estats Units i Mèxic, “el món” que és un i que no són dos, ni un més important que l’altre, ni un que compta i l’altre que no. L’agència política de les dones és el sentit comú i l’evidència fins i tot en escenaris on allò “de calaix” s’ha pretès encobrir amb lleis que argumenten que si no es pot demostrar el calaix, no existeix. Evident, Donald Trump, això que et diu la Claudia Sheinbaum: mira a veure què tens dins el teu país, mira a veure si acabes de conèixer-lo, i ja si de cas, quan te l’hagis après, parles dels altres.
