Quan unes setmanes enrere es va fer al CCCB un acte multitudinari d’homenatge a Joan B. Culla, a la sortida un amic em va dir: “N’estic molt content. Per en Culla, que s’ho mereix. Però també pel país. Per la imatge que ofereix aquest homenatge sobre el país”. Hi vaig estar totalment d’acord. Aquell era un acte de país, amb un extraordinari gruix institucional, acadèmic i popular. Quatre presidents de la Generalitat, membres de diferents governs, representants de les Universitats, historiadors d’escoles historiogràfiques ben diverses, dirigents de partits polítics confrontats, representants de mitjans de comunicació de línies editorials ben diferents i una gentada més o menys anònima que anava a manifestar el seu respecte i la seva admiració pel professor Culla, per l’articulista, per la persona que expressava les seves opinions clares, contundents i documentades als mitjans de comunicació.
Aquell era un acte de justícia respecte a la persona homenatjada. I provocava aquesta sensació positiva de satisfacció perquè se’l mereixia. I perquè se li estava fent una vida, quan tots sabíem que el seu estat de salut apuntava a un desenllaç imminent i irreversible. Val la pena dir a la gent que l’admires, que l’estimes o que la respectes quan ho pot escolar. Però era també un acte en què el que podríem anomenar el tronc central d’aquest país es posava d’acord per expressar el reconeixement a una personalitat destacada, per damunt de capelletes, partidismes i sectarismes. Les persones que participaven en l’homenatge, com a ponents o com a públic, no representaven cap mena de pensament únic. En moltíssimes coses discrepaven prou entre elles, i també, segurament, discrepaven amb moltes de les coses que opinava en Joan B. Culla. Però el país com a tal, o si més no el seu tronc central, polític, institucional, mediàtic i acadèmic, per damunt de discrepàncies i de capelletes, era capaç de reconèixer mèrits objectius a algú que havia fet aportacions extraordinàries, d’un gran rigor i profunditat, però que no s’havia estat d’expressar amb claredat les opinions, sense edulcorar-les ni buscar cap neutralitat fingida. Sense por a discutir ni a ser discutit. Sense voluntat de ser políticament correcte ni d’agradar a tothom. Dient el que pensava i pensant el que deia.
Precisament per això, l’homenatge parlava molt a favor d’en Joan B. Culla, però parlava també molt a favor del país. En donava una imatge bona, positiva. La d’un país que assumeix la discrepància, que no busca la unanimitat, i que és capaç de valorar les coses valuoses que diu algú que en sap, encara que no les comparteixi, que hi discrepi o que pensi que les diu un adversari intel·lectual o polític. La transversalitat de l’homenatge –no absoluta, però prou ampla i, sobretot, prou central- presentava una Catalunya civilitzada, generosa, capaç de deixar a banda capelletes i sectarismes en nom del reconeixement a l’excel·lència, a l’honestedat i al rigor.
En el moment, trist, de la mort d’en Joan B. Culla, al costat de molts motius de dol, hi ha hagut també aquesta llum aquesta notícia bona: s’ha mantingut aquest to de reconeixement transversal i sincer, on hi ha participat mitjans, persones i sectors, que hi havien discrepat i que no renuncien a tenir opinions divergents, però que són capaços de reconèixer els mèrits, quan hi són. I és una bona notícia perquè això no passa sempre. De vegades el que passa és ben bé el contrari. Tampoc no sempre va passar en vida d’en Culla. En alguns moments va haver de patir menysteniments, exclusions i fins i tot difamacions i persecucions per les seves opinions. Pel seu catalanisme explícit i combatiu, per la seva vocació de parlar per a tothom i a través de tots els canals (que de vegades és castigada pels ambients acadèmics), per no participar d’alguns dels corrents hegemònics (que sovint pretenen tenir el monopoli de la veritat) en l’àmbit de la historiografia, per les seves conviccions en relació a Israel i el Pròxim Orient, pel seu caràcter exigent i compromès, de vegades en Culla va rebre atacs profundament sectaris i injustos.
Certament, és un senyal de civilitat, en el moment de la mort, no expressar amb agror les divergències. També és un senyal de civilitat no aprofitar el dol per passar comptes amb els sectarismes patits amb anterioritat. Per tant, no es tracta ara de fer el llistat dels sectaris i dels sectarismes patits, sinó tot el contrari, és l’hora de celebrar que d’una manera pràcticament unànime, gairebé sense excepcions o amb excepcions marginals, el país ha estat capaç de fer balanç de la trajectòria d’en Joan B. Culla aparcant o deixant de banda –tant de bo fos de manera definitiva o com a mínim perllongada- els sectarismes excloents, els anatemes per raons ideològiques i les capelletes convertides en bombolles. En Culla es feia escoltar. I parlava per tothom. Però cal que la gent estigui disposada a escoltar. No necessàriament a adherir-se a les opinions, però sí a respectar-les, quan són fonamentades, meditades i honestes. Com deia aquell amic a la sortida de l’homenatge, després de la mort d’en Joan B. Culla torna a haver-hi la satisfacció d’haver-ne fet el reconeixement que es mereix, però també la satisfacció d’haver-hi vist una imatge del país, de Catalunya, oberta, generosa i neta de la que ens podem sentir orgullosos. Aquesta ha estat la imatge (amb ben poques llacunes, si més no, fins ara i fins on he estat capaç de veure-la). Espero que sigui una imatge duradora, no un miratge en el desert.
