Per moltes estadístiques que se’n puguin fer, la sensació d’inseguretat té un punt incontrolable de subjectivitat. I la realitat és que aquesta no ha deixat de créixer en una època en què l’exhibició dels sentiments sembla tenir més prestigi que la raó. Precisament per això (la por, la ràbia, la frustració, el ressentiment, l’odi són fonamentalment sentiments) resulta extraordinàriament difícil gestionar situacions complexes com aquestes, en què la delinqüència, que la gent (i les estadístiques) tendeix a associar amb determinats grups ètnics i nacionals, fa temps que es detecta un clima irrespirable i una certa sensació de sotabosc sec a l’estiu, quan la mínima guspira pot desfermar un incendi.
Per als historiadors, i per a qui tingui prou edat per enquadrar-se entre els boomers, aquesta sensació no és nova. Qui té records de les dècades de 1970 i 1980 podrà evocar una era terrible de delinqüència i violència. Parlo de l’època dels “quinquis”, en ocasions idealitzats (al meu parer, de manera irresponsable) per alguns intel·lectuals. Fills de la marginació, sovint propiciada per l’emigració rural desarrelada, la descomposició familiar, la creixença entre sectors marginals amb una escala de valors un punt bàrbara, va representar un factor de desestabilització social, i on els més perjudicats per aquestes estrebades, robatoris amb navalla, assalts a botigues, delictes sexuals violents, a domicilis, de vehicles, solien ser les persones treballadores i els més febles (nens, adolescents o vells). Perquè, malgrat tot el romanticisme cinematogràfic, en termes generals, els delinqüents tendeixen a atacar els més vulnerables i no disposen de codis d’honor.
L’era “quinqui” es va anar extingint a poc a poc. No va acabar ni d’un dia per l’altre ni tampoc hi va haver una solució miraculosa per posar desenes de milers de malfactors mitjançant solucions màgiques. Els factors que van implicar la seva decadència van ser molt, variats i no exempts de polèmica. Sempre s’ha dit que l’heroïna va acabar amb les bandes juvenils. I hi ha sospites més que raonables que aquesta sovint va ser introduïda amb cert suport logístic de la policia. No seria inversemblant, tenint en compte que a Nova York, una de les ciutats més perilloses del món fa cinc dècades, aquesta droga va tenir un efecte similar entre els joves i adolescents rebels i delinqüents. El cas és que la droga va desfer tota capacitat organitzativa (sempre resulta més perillós el crim organitzat que els llops solitaris), i se’n va portar a la tomba a bona part dels “quinquis” (o els van convertir en desferres humanes, com de fet també va passar entre milions de joves que mai no havien o haurien delinquit sense aquest factor). Com també algunes recerques estadístiques van demostrar (de nou, per al cas nord-americà), l’avortament lliure i gratuït i la generalització dels anticonceptius va esdevenir un poderós factor de prevenció de la delinqüència, tenint en compte que la condició de fill no desitjat o de famílies desestructurades són factors molt poderosos. A nivell de polítiques públiques, la creació d’alguns subsidis, l’aposta per sanitat pública, expedició de metadona, tractaments educatius i una certa estabilitat social i econòmica van permetre una clara millora del clima de seguretat a partir de la dècada de 1990 i 2000.
Tot això és obvi que ha canviat en els darrers anys. I hi ha factors específics que agreugen aquesta sensació cada vegada més perillosa. L’actuació dels Mossos i d’una part substancial de la judicatura durant la repressió post-17 ha generat un greu descrèdit que impedeix confiar en dos puntals de la societat. Imatges com les de Pablo Hassel, emmanillat i envoltat de policies el dia del seu judicis, contrastant amb un monstruós delinqüent sexual assegut en solitari a la baqueta dels acusats fa perdre credibilitat a les institucions i afavoreix aquesta sensació de ràbia i inseguretat. El cos de Mossos hauria de demanar perdó per la seva actuació contra persones normals mentre que s’ha dedicat a protegir a elements tòxics que busquen la provocació i es dediquen a exhibir la seva catalanofòbia. D’altra banda, que acusin de terrorisme a qui té una garrafa de ratafia al garatge, mentre es declari secret d’Estat tots els misteris i sospites que generen l’atemptat gihadista d’agost del 2017 fa dibuixar unes coordenades explosives. De fet, un dels principals factors d’inseguretat a la Catalunya d’avui són jutges que fan de policies i policies que fan de jutge. I mentrestant, ciutadans honrats són considerats delinqüents per les seves idees polítiques. Idees polítiques, per cert, recollides en la Declaració de les Nacions Unides.
D’altra banda, hi ha nous factors que potencien l’expansió de nous delinqüents. La provinença d’àrees on és prohibit l’avortament o no hi ha contracepció, l’arribada de persones de famílies desestructurades (i poques coses desestructuren més les famílies que la immigració o els problemes econòmics) o l’assumpció d’uns valors de grup que xoquen frontalment amb els de la col·lectivitat, són elements nous que podrien explicar el creixement d’individus que fan de la delinqüència o de les actituds asocials una opció personal i un problema públic.
Ara bé, si parlem de delinqüència comuna i ordre públic, elements que cada dia que passa representa una preocupació cada vegada més estesa entre el comú de la gent, hauríem de parlar de la multiplicació d’incidents violents, que van des de la proliferació d’armes de foc, d’armes blanques, de morts entre bandes, d’apunyalaments en robatoris o d’agressions sexuals en nombre i gravetat creixent. Delictes que comparteixen uns elements comuns, freqüents entre persones amb determinades característiques, i que a fi de no estigmatitzar algunes comunitats, es mira de silenciar, minimitzar o camuflar el perfil dels seus protagonistes, sovint a partir de l’eufemisme de “jove”. És moralment correcte la bona intenció d’evitar la identificació dels malfactors amb un determinat origen per evitar que persones que no hi tenen res a veure siguin prejutjades pel que no han fet, més tenint en compte que les seves trajectòries personal i professionals depenen tant de les seves bones o males decisions personals com de la confiança i les facilitats o dificultats que posi la societat receptora. Ara bé, resulta intel·ligent mirar cap a una altra banda? No encarar el problema? Resultar excessivament condescendents amb conductes perilloses per a la comunitat? Una comunitat, per cert, que implica tots els residents d’un país, i on sovint les primeres víctimes, com a l’era dels “quinquis” són precisament els més vulnerables, i a dins la seva pròpia comunitat?
Tenim prou experiència (i uns pocs anys d’avantatge) per aprendre d’altres societats europees que s’han enfrontat a desafiaments similars. Tanmateix, les notícies no són gens bones. Res no sembla que funcioni de manera relativament eficaç. La tolerància amb les drogues toves, per exemple, a Holanda, va acabar comportant una “Mocromafia”, grups de delinqüència organitzada controlant el mercat il·legal o semilegal de haixix o marihuana. O permetre l’extensió del comunitarisme a determinades regions de França ha acabat per generar una mena de narcoestats o teocràcies (on s’exerceix una violència intracomunitària, especialment contra les dones i els dissidents) a dins el propi estat francès. Tenim, també, l’experiència de Mèxic, on els càrtels criminals arriben a dominar parts substancials del territori i a desestructurar completament la societat. Aquestes experiències d’impunitat delinqüencial (o almenys la seva percepció) impliquen una certa desesperació que empeny a bona part de les societats europees vers una ultradreta que, en realitat, ni vol ni està preparada per fer front a un problema d’aquestes característiques. El més probable és que quan Marine Lepen arribi al poder, ni procedirà a grans deportacions, ni alterarà profundament un problema que requereix un conjunt de mesures complexes i molta paciència, sinó que sabrà explotar el ressentiment de les classes populars franceses per aplicar allò que té pensat des del primer moment: destruir l’estat del benestar, aplicar retallades fiscals als rics, desmantellar els drets socials de tothom, perseguir el català i a fer el mateix que Milei, potser amb la classe i distinció que comporta l’accent francès.
Ara bé, si no hi ha un terratrèmol de darrera hora, o alguna mena d’il·luminació sobtada (o la irrupció d’algun personatge estil Sarah Wagenkneck que recuperi els valors de l’esquerra de tota la vida espolsant-se el ròssec postmodern), el progressisme no farà sinó accelerar tot aquest procés tràgic d’involució històrica. Les institucions progressistes (partits, intel·lectuals, observatoris i entitats diverses) perseveraran en l’exercici de mirar cap a l’altre costat o, fins i tot justificar la creixent violència delinqüencial a partir de l’estúpida idea (sovint de les sectes sistèmiques o del postmodernisme de l’autoodi) que occident ha de purgar els seus pecats o el colonialisme. De fet, bona part del pensament decolonial que guarneix la retòrica progre, sembla obsessionada amb el racisme dels blancs i de la idea que tot catalanet és descendent d’algun traficant d’esclaus (quan estadísticament és més probable que un senegalès ho sigui, tenint en compte que aquesta va ser una pràctica més que habitual fins al segle XIX, i en una era de guerres tribals permanents l’alternativa consistia a ser esclavitzat o esclavitzar). Aquestes idees estúpides, sovint serveixen per justificar una mena d’odi intracomunitari que, com s’està veient entre la societat nord-americana, aprofundeix en la polarització política i impedeix, precisament, parlar d’allò que ens interessa: la igualtat de tota mena: cultural, racial, de valors i compartició de creences.
Què fer davant d’una situació d’ordre públic que sembla se’ns està descontrolant? L’experiència històrica ens il·lustra sobre la inexistència de solucions simples o màgiques. Probablement caldrà que hi hagi un component variat, on calgui combinar repressió, dissuasió i prevenció. Actuar contra les condicions, encara que també actuar durament contra els responsables. Qualsevol persona decent estaria d’acord en què cal evitar estigmatitzar les comunitats. Tanmateix, una societat dividida en comunitarismes, amb presència de persones que consideren que es pot viure a partir de l’exercici del poder que confereix la violència damunt els altres sempre resultarà un perill. Perquè cal fer un esforç per assolir una major cohesió social, cultural, i sobretot nacional. Al cap i a la fi, una nació cohesionada és el millor antídot contra el desordre. Una nació organitzada, capaç de defensar-se d’aquells que trenquen les regles del joc resulta la millor dissuasió. Unes regles del joc clares on tot acte comporti conseqüències previsibles és necessària perquè això, també, aporta seguretat.
