Que ningú s’atreveixi a dir que els aldarulls que s’estan produint a França i que ja s’estenen a Suïssa o Brussel·les són un esclat social per la violència policial. No és així ni tan sols com enèsima gota en el dipòsit de la indignació popular. Quan a la mateixa França en moments ben recents uns nens van ser massacrats en un parc, o quan una jove va ser salvatgement violada i esquarterada, dues mostres d’abús del més fort envers el vulnerable, no hi va haver una semblant reacció. Per descomptat això no obvia ni de bon tros la necessària investigació sobre les circumstàncies que van dur un policia a tirotejar Nehanel, un jove de 17 anys que fugia d’un control policial conduint un cotxe sense permís. Però la diferència entre les altres morts i aquesta és que la víctima és de l’ètnia, religió i origen que en els altres casos era la dels botxins.
Cada cop és més difícil parlar sobre el problema que genera una mala intel·lecció de l’Islam per part dels seus fidels, perquè immediatament la crítica és titllada de racisme o d’islamofòbia. Però el cas és que certes pràctiques i interpretacions d’aquesta religió són incompatibles amb els valors que ens hem donat a occident; tant és així que quan qualsevol inestabilitat apareix en la societat francesa, on el seu laïcisme militant ha volgut recloure el fet religiós en l’àmbit privat, aquest factor cultural diferencial amagat a la força reapareix amb virulència, i la quantitat és tan important com la qualitat, perquè quasi un 10% de la població francesa és d’origen i convicció musulmana. Què podria fer l’ordre públic francès si sis milions de francesos hi estiguessin en contra? Res. Potser pensant en aquesta eventualitat el govern de Macron s’està plantejant la possibilitat de declarar l’estat emergència a França.
El lema de la Internacional Socialista just abans de la Segona Guerra Mundial fou “proletaris del món uniu-vos”, significant les fronteres com quelcom burgès, aliè als interessos de les classes populars. La unió del col·lectiu musulmà per sobre de les fronteres, com poden exemplificar els aldarulls de Suïssa i Bèlgica, fa versemblant una impossibilitat de reconduir la situació i dona ales noves i potents als discursos que prenen la part pel tot i propugnen la total expulsió dels musulmans de l’Europa que ho va ser perquè des del 800 amb Carlemany es va proclamar cristiana. Si continua cremant França, perilla l’Europa integradora, expansiva i multicultural, i ni de bon tros serà sols per culpa seva.