La gala de la inauguració de Trump ha estat una apoteosi del nou emperador en vida. Ha deixat Europa confusa, buscant un punt equidistant entre plantar cara o sotmetre’s. A 10 Dowing Sreet, Willy Brandt Strasse, 1 i el Palais de l’Élysée, i altres severes seus de governs europeus regna la consternació. Aquests americans són rudes, toscos, no tenen maneres. Aficionats a ficar els nassos als assumptes interns dels aliats i a provocar-los en públic. Són grollers, posen els peus sobre la taula, t’ofereixen comprar Groenlàndia i t’amenacen si no ho acceptes. I, al cap i a la fi, no són ningú, tu. Hi ha la Xina, i Rússia i… nosaltres.
Sí, la veritat sembla que aquesta parella és una icona de l’american way of life del segle XXI. Dos rudes milionaris amb els peus sobre la terra, maneres de l’Oest i plans per conquerir Mart. I són els que governaran el món, com a president i vicepresident de fet, ja que pocs coneixen el nom del respectable senyor Vance, vicepresident electe.
Es comprèn que, des de les grans cancelleries cap avall, tot l’establishment europeu ha patit una sacsejada. Canvia l’emperador i encunya nova moneda, depreciada, és clar. El discurs dominant fins ara s’estavella contra la realitat. Ja no hi ha consens en la política d’obertura a la multiculturalitat que ha generat crisis polítiques i socials a diversos estats de la UE. Les pròximes eleccions federals alemanyes de febrer seran la mostra.
Hollywood canalitzarà la resposta anti-Trump que doni la bona consciència woke i que propagarà després per la resta de l’imperi. Sense gran contacte amb la realitat. Perquè, a hores d’ara, ja és impossible continuar mantenint la superxeria. És clar que la multiculturalitat no ha fracassat. El que ha fracassat ha estat la pretensió de fer-la compatible amb l’islam. I ha fracassat a un cost altíssim per a l’estabilitat política dels països. Hi ha més de vuitanta “Xària courts” a la Gran Bretanya.
L’extrema esquerra treu foc pels queixals. L’okupa de la Casa Blanca és un furibund racista enemic jurat dels negres, els grocs, els rogencs, que són la sal de la terra; un presumpte genocida que donarà suport a l’Estat titella genocida d’Israel contra els palestins; i un desapiadat imperialista a l’antiga usança. De moment, allà van 1.500 soldats més a la frontera amb Mèxic, per portar “el pes de l’home blanc”, que deia Kipling parlant de les Filipines.
La simbologia no hi ajuda. Corre per tot arreu un vídeo en què es veu un Elon Musk exultant, fent una salutació a l’estil nazi. La imatge es prodiga a la xarxa X, de la qual Musk és propietari i on li diuen de tot. Moltes vegades apareix compartint díptic amb Adolf Hitler, en aplicació de la cèlebre fal·làcia “reductio ad Hitlerum”.
Però, i si no és una fal·làcia? El perdó de Trump a la tropa de “patriotes”, criminals condemnats per l’assalt al Capitoli fa quatre anys, és un senyal ominós. Recorda el fracassat putsch “de la cerveseria” a Múnic, el 1923, protagonitzat per Hitler que, per fi, arribaria a canceller per majoria electoral. Com el nostre home.
És temptador veure l’auge de Trump i el trumpisme amb ulls brechtians, com l’auge d’una dictadura. Hi ha coincidència a les descripcions dels assistents a la inauguració a parlar de la festa dels milmilionaris. Recorden una novel·la de Jack London del 1908, El taló de ferro. El 1932, una oligarquia, el taló de ferro, establiria una dictadura als Estats Units que duraria uns tres-cents anys.
Que els Estats Units, avui, puguin esdevenir una dictadura és possible, perquè a la vida humana tot és possible. Però no és probable. Almenys, si s’atén el passat. Tenen la constitució escrita en vigor més antiga del món, amb només 27 esmenes en 236 anys. I en aquests anys, ni una dictadura, ni unes eleccions anticipades, ni crisis de governs, ni mocions de censura. Res. La més beatífica de les estabilitats.
Els altres països del món, que semblen tan preocupats, no tenen aquest pedigrí que tampoc és pu,r car l’esclavatge no es pot esborrar. I, a més de no tenir el pedigrí, el present és precari. L’airada reacció anti-Trump reflecteix el temor davant la proliferació de ‘trumpitos’ europeus en circumstàncies difícils. És evident la manca de suport popular a unes polítiques d’immigració errònies, basades en ideologies cegues.
Per més que els mitjans de comunicació continuïn defensant el discurs woke, que té un punt de raó, la seva força no arribarà a frenar l’arribada de formes autoritàries de govern. Si és l’extrema dreta, el feixisme, el parafeixisme, serà animat tema de tertúlia.
