Tant de bo el català fos només una llengua sense estat: és també una llengua amb un estat en contra. Un doble hàndicap molt costerut, un desgast permanent que ja fa més de 300 anys que dura i que no ha provocat la desaparició de la llengua només per un motiu: la tossuderia dels parlants. Passant-nos el testimoni de pares a fills el català ha arribat viu segle XXI, però masegat i malmès. I ara, quan més hauria necessitat una protecció estatal degut a l’acceleració dels canvis socials i a la globalització, es troba amb i en un estat que ha decidit involucionar en tot allò que té a veure amb la seva pluralitat interna.
Dubto molt que la generació catalanista que va pactar la Constitució del 78 i va ajudar a construir la democràcia a Espanya s’imaginés en aquell moment que, quaranta anys després, el Tribunal Suprem de l’Espanya democràtica que Catalunya estava ajudant a néixer faria amb l’escola catalana el que ha fet aquesta setmana. Per a ells, la Constitució era un punt de partida sobre el qual evolucionar la idea d’Espanya com a estat plurinacional i plurilingüístic. Però amb la perspectiva dels anys és evident que allò que per al catalanisme era un punt de partida, per als sectors progressistes de la nació dominant era un punt d’arribada. I per als sectors conservadors i reaccionaris, un error que hauria de ser corregit amb el temps. Som aquí. Entre els que no es volen moure i els que ens volen fer anar enrere.
El context, doncs, fa versemblant la hipòtesi del segle XXI com el de la residualització definitiva de la llengua. Si les pròximes dècades el català continua essent una llengua amb un estat en contra, costa molt fer un pronòstic optimista per als 80 anys que ens queden de segle, fins i tot comptant amb una reacció decidida de les institucions catalanes i dels ciutadans que de moment no s’ha produït. Una reacció que, en qualsevol cas, haurà de tenir molt en compte que el català no és la llengua dels independentistes, sinó la llengua nacional de Catalunya, i que necessitem que la parli i la faci seva el màxim de gent possible, pensi com pensi i voti qui voti. Si no és així, deixarà de ser la llengua de la nació per ser la llengua d’una ideologia. Qualsevol estratègia que no tingui això en compte pot acabar contribuint, sense voler, a arraconar encara més el català. La lluita per la independència la fem els independentistes. La lluita pel català, en canvi, ha d’anar molt més enllà i ha de ser –com deia l’eslògan dels anys vuitanta– cosa de tots. No ho perdem de vista i busquem aliats.
