El president Sánchez i el líder de l’oposició semblaven galls en un galliner, acusant-se mútuament d’encapçalar un partit corrupte. I tots dos tenien raó. Els socialistes repassaven les llargues i àmplies corrupteles del PP, des dels negocis de Rodrigo Rato, ministre d’Aznar, fins al cunyat d’Ayuso, passant pel triangle de les Bermudes de la Gürtel i la pràctica habitual dels sobresous. Feijóo i els seus es concentraven en el cas del comissionista Koldo García. Podien haver recordat que el PSOE també té un nodrit historial de corrupció, jalonat amb noms com Juan Guerra (germà d’Alfonso); Josep Maria Sala (cas Filesa); Mariano Rubio, governador del Banc d’Espanya (cas Ibercorp); Luis Roldán, director de la Guàrdia Civil; Manuel Chaves i José Antonio Griñán, presidents de la Junta d’Andalusia (cas EREs), etc.
Realment, cap dels dos partits no pot donar lliçons a l’altre sobre corrupció. És veritat que hi ha diferències entre ells, que el PSOE sembla menys corcat per aquesta xacra i que la seva voluntat de lluitar-hi és unes dècimes més creïble que la del PP. Però l’experiència viscuda en gairebé 50 anys de postfranquisme explica el fatalisme amb què l’opinió pública accepta la corrupció com una cosa inherent a la democràcia.
Sempre hi ha hagut corrupció. A la República romana era endèmica. Els casos de Verres i Catilina, entre milers, en temps de Ciceró ho demostren. Juli Cèsar va legislar amb duresa per evitar-la després d’haver saquejat ell mateix el tresor. D’aquesta idea d’irreparabilitat neix la teoria cromàtica de la corrupció, que la classifica en blanca (la que es tolera, com ara les propines); negra (la que no es tolera, com ara el blanqueig de capitals); i la grisa (que depèn de la permissivitat del moment, com ara pagaments en negre, fraccionament de contractes, etc.). Els experts recomanen resignadament un cert grau de corrupció grisa perquè el sistema funcioni, igual que aconsellen una taxa d’inflació mínima perquè ho faci l’economia.
Però la corrupció no és inherent a la democràcia, sinó als partits polítics que són, tanmateix, el pal de paller de la democràcia representativa. Tot va començar amb la benintencionada revisió que va fer Gerhard Leibholz de la teoria de l’Estat de partits, recollida a la jurisprudència del Tribunal Constitucional alemany el 1952. Els partits són associacions intermèdies entre la societat civil i l’estat. No són òrgans de l’Estat, però sí que són òrgans constitucionals, segons l’art. 21,1 de la Constitució alemanya, més o menys reproduït a l’art. 6 de l’espanyola; éssers híbrids, associacions privades que gestionen les institucions públiques. Amb aquesta finalitat, la majoria dels estats tenen un sistema de finançament públic directe o indirecte dels partits polítics, paral·lel al de les subvencions públiques als mitjans de comunicació.
I aquí trobem la fallada del sistema. El finançament públic d’associacions privades amb interessos privats és l’arrel de tota corrupció. Per descomptat, aquest finançament és imprescindible si es vol que hi hagi democràcia representativa. Amb ella, però, els partits, tots, deixen de ser instruments de gestió del bé comú segons diferents punts de vista i esdevenen fins en si mateixos que s’apropien de l’estat i el posen al servei i al profit personal dels seus militants. Una casta de polítics professionals els utilitza com a mecanisme de promoció i enriquiment personal. El sistema funciona com una màquina de selecció de personal a la inversa. No recluta els millors i més capaços, sinó els pitjors, més incapaços i amb menys escrúpols. El privilegi dels representants de fixar els seus ingressos amb l’esperable resultat que hi són sempre desmesurats en relació amb la mitjana salarial és la font de la qual brolla després la resta de la corrupció generalitzada.
No és un problema que hi hagi persones com Koldo García, Guerra, Roldán, Rajoy, Bárcenas, Díaz Ayuso, Mariano Rubio o Rodrigo Rato. El problema és que el sistema de partits i el seu finançament és el brou de cultiu en què viu aquesta gent. Potser arrabassant als representants el privilegi de fixar el seu propi salari, residenciant-lo en un altre organisme, rebaixant la quantia perquè vagi d’acord amb el ventall de salaris del país, vigilant la pràctica dels partits, acceptant el dret de revocació dels representants i sotmetent a auditoria automàtica la seva gestió, es podria aconseguir un redreçament de la política.
Més que res per no trobar-nos que els pilars de la democràcia, els partits polítics, siguin els que la destrueixin.
