Les eleccions del passat diumenge a Àustria confirmen una evolució política a Europa preocupant. La victòria de l’FPÖ, un partit fundat per persones vinculades al nacional-socialisme (en un país com Àustria amb menys autocrítica del passat respecte als seus veïns alemanys), és un episodi més de la tendència al creixement de forces parlamentàries que, tot evitant etiquetes excessivament categòriques, presenten biaixos polítics autoritaris i poc liberals. El mes passat vàrem assistir a l’imparable ascens d’AfD a les regionals de l’Alemanya oriental. Al llarg dels darrers anys hem pogut comprovar l’ascens de forces polítiques semblants a Holanda, unes eleccions europees on aquest bloc es va consolidant (i on només la seva divisió interna els impedeix esdevenir el grup parlamentari majoritari); a França, on les eleccions parlamentàries van deixar clar que Reagrupament Nacional (Ex Front Nacional) s’ha consolidat com a sòlida alternativa al macronisme, a Itàlia (on governa Meloni) i tenim països del bloc de Visegrad (Hongria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia) on ja fa temps que gaudeixen de majories i posen en pràctica bona part de les seves idees. Espanya, en aquest sentit, és molt pitjor, perquè PP és fundat per antics ministres del règim franquista mentre que Vox actua, a la pràctica, com a una visió més extremista del mateix. I a Catalunya, com a vella nació europea de vocació continental, el que ha passat és que la situació política s’ha assimilat als debats europeus.
Abans parlava d’etiquetes. Si bé són còmodes, a la pràctica resulten ineficaces per llegir la realitat actual. Resulta temptador fer servir conceptes històrics, com ara ultradreta, neonazis, o altres d’equivalents. Tranquil·litza els emissors per distingir-los i aïllar-los políticament, i participar del joc maniqueu dels bons (nosaltres) i els dolents (ells). Hi ha algunes propostes d’altres denominacions, com les de Xavier Torrents, que en el seu llibre sobre Aliança Catalana, anomena al fenomen “nacional populisme”. El cert és que parlem de partits, grups i grupuscles polítics heterogenis, en la major part, relativament nous (malgrat que amb un passat polític amb un punt de nomadisme partidista), i amb certa tendència a estratègies erràtiques o discursos polítics confusos. Cometen errors, tanmateix, creix el seu electorat no pas pels seus encerts, sinó per les inconsistències i frustracions respecte a la política tradicional. Potser hauríem de parlar d’un vot ressentit (també heterogeni i confús ideològicament)
Tanmateix, el seu èxit té a veure amb les seves propostes. Alguns les qualifiquen d’extremes, també per tranquil·litzar la consciència pròpia. Tanmateix, resulta ben galdós que privatitzar la sanitat pública, reduir en una tercera part el pressupost de l’educació, apujar l’edat de jubilació, abaixar els impostos a les grans fortunes, abaratir els acomiadaments, deixar el dret a l’habitatge en mans del mercat o vendre habitatge públic a fons voltor no tinguin la consideració de mesures extremistes. I potser caldria de parlar d’això, de com els partits del sistema han perdut autoritat ètica per criticar propostes moralment discutibles, encara que acceptades per un creixent gruix de gent.
Perquè, desenganyem-nos. En l’expansió del vot de FPÖ, AfD, Reagrupament Nacional de Marine Lepen, el PVV de Geert Wilders, Fratelli d’Italia o Aliança Catalana hi trobem un denominador comú: un discurs anti-immigració, i específicament anti-islam. I aquest és un debat sobre el qual resulta extremadament difícil intervenir sense fer demagògia o ser acusat d’extremista. És obvi que la pressió migratòria creixent a Europa, en una època de contracció de les polítiques de benestar i d’aprimament de les classes mitjanes està generant un pànic moral entre bona part de la societat europea, especialment entre aquells grups socials i geogràfics allunyats, per posar un exemple del cosmopolitisme benestant d’espais com la City de Londres o la Rive Gauche de París. No ajuda, ben segur, un quart de segle caracteritzat per terrorisme islamista (almenys des dels atemptats de les Torres Bessones, encara que també amb actes de violència indiscriminada contra la població civil). Tanmateix, potser el que més preocupa específicament és el de la creació de societats paral·leles als suburbis europeus, regides per codis morals (i fins i tot, jurídics) no només diferents, sinó contraris als principis universals derivats de fonaments de la convivència moderna com ara els conceptes de llibertat, d’igualtat (especialment home-dona) o de solidaritat (que, perquè funcioni, requereix de certes dosis d’homogeneïtat cultural). En les darreres dècades, bona part del paisatge humà s’ha transformat. No parlem de composició ètnica –comunitats nacionals com la xinesa no solen generar rebuig–, sinó de la constatació de la dificultat pel que fa a la compatibilitat de valors o de la voluntat explícita d’integrar-se en la societat d’acollida. Elements com el vel islàmic en totes les seves variants, són viscudes per molts europeus com a una esmena a la totalitat d’una norma tàcita: la interacció en igualtat, la igualtat en la diversitat. Ens pot agradar més o menys, tanmateix hi ha molts europeus que veuen en aquesta indumentària un clar rebuig als valors de la societat d’acollida.
Hi ha altres elements comuns a aquest conjunt de forces polítiques emergents. Una creixent animadversió per l’ecologisme. Podria semblar visceral, tanmateix conté massa elements racionals per menystenir-la. Al cap i a la fi, impedir cremar carbó o tancar les nuclears ha comportat veure com es multiplica el preu de la llum (cosa que equival a empobrir els més pobres). La dèria pel cotxe elèctric, amb proliferació de zones de baixes emissions, més enllà d’hipotètics beneficis per a la salut, ha implicat, a la pràctica, anar excloent a les classes treballadores del dret a la mobilitat privada. D’altra banda, l’actuació d’activistes climàtics, que per cridar l’atenció es dediquen a atemptar contra elements patrimonials els deixa a l’alçada del fanatisme iconoclasta dels talibans. El resultat és que en aquest darrer cicle electoral (i d’això se’n parla poc) els ecologistes comencen a flirtejar amb l’extraparlamentarisme.
També trobem elements d’unes guerres culturals i antagonismes socials respecte unes classes benestants i universitàries en els termes que ha analitzat el geògraf Christophe Guilluy, o l’assagista Douglas Murray: el menyspreu amb un punt de despotisme il·lustrat, de les elits culturals i acadèmiques (amb els seus sofisticats discursos sobre la diversitat sexual, el pensament decolonial o el relativisme cultural) que no interessa ningú i que tendeix a menysprear a les classes mitjanes autòctones en procés de desclassament, que són els principals grups que alimenten aquest fenomen polític que ens està esclatant a les urnes.
Enfront de tota aquesta tendència de partits, grups i grupuscles amb capacitat d’aglutinar aquest ressentiment, la recepta màgica sembla la del cordó sanitari (menys a Espanya, on la ultradreta és el sistema). És una bona idea?
No es tracta d’una pregunta retòrica. Personalment, tancar l’accés a les institucions a personatges perillosos podria estar bé. Tanmateix, la qüestió no va de cordons sanitaris, que poden durar un cert temps, malgrat que a mig termini els veig com a inútils perquè sovint la realitat real tendeix a desbordar la imaginada. La qüestió és que no ens hem fet les preguntes correctes: Per què passa això? Què podem fer per evitar-ho?
Al voltant de la immigració, probablement el tema més transcendent d’aquesta dècada, vivim una estranya paradoxa. Per definició, l’esquerra, en tant que representant teòrica de les classes treballadores, és la que hauria de ser partidària del seu control per una simple qüestió que la seva restricció posa en millors condicions de negociació respecte a empresaris i destensionaria serveis públics. Tanmateix, ara per ara, l’esquerra, amb el seu discurs multicultural n’és la principal defensora. Per la seva banda, la dreta, per la raó inversa (més treballadors en el mercat implica majors beneficis empresarials per empènyer salaris a la baixa, i el deteriorament dels serveis públics ofereix grans oportunitats de negocis privats), n’hauria de ser partidària. Tanmateix, les dretes més extremes són nominalment contràries, mentre a la pràctica (com està demostrant Giorgia Meloni, o alguns empresaris murcians que financen Vox), també miren d’ampliar-la per la porta del darrere (els interessos materials pesen més aquí que els prejudics ideològics). Pel que fa específicament als residents (legals o no) musulmans: l’esquerra, caracteritzada pel seu anticlericalisme i agnosticisme militant, no hauria d’estar fent proselitisme ateu entre els nouvinguts? No haurien d’estar lluitant per la llibertat sexual de totes les dones, sense dinstinció? És en aquest garbuix de contradiccions on apareix tota la demagògia i populisme que impedeix el que caldria que fos un debat sincer, obert, sense apriorismes i amb la participació de tothom, també la dels principals afectats. En qualsevol cas, ni la superioritat moral, ni la supèrbia intel·lectual, ni la demagògia, ni la desqualificació preventiva, ens serviran per tractar un problema complex com aquest.
Qui escriu això és pessimista. I el més probable és que és qüestió de temps que aquesta mena de forces polítiques acabin obtenint majories de govern. El problema és que aquesta mena de partits, grups i grupuscles, més enllà del seu qüestionable sistema de valors o de la legitimitat (o no) dels seus objectius solen estar conformats per persones de dubtosa procedència i un elevat grau d’incompetència (com es pot comprovar allà on toquen poder). Ho estem veient amb Vox. Perquè, contràriament al populisme creixent, la política és una cosa molt seriosa, i no s’improvisa, sinó que cal certa experiència, sentit de la realitat, i un seguit d’aptituds que en una època de descrèdit dels afers públics, fa que quan governin, la cosa esdevingui encara més catastròfica.
