Ara sí, ara sí que hi ha hagut podi, repartiment de medalles i un lliurament de copa del tot pompós i festiu, amb aquesta victòria a la Champions.
Fa no res, però, sortia una mica per tot arreu allò de les medalles de les jugadores del Barça a la Copa de la Reina: es veu que hi ha un nou protocol i ara, en tot l’àmbit de governança de la RFEF, les medalles se les han de posar tant jugadors com jugadores, a tall d’autoservei. Es fa estrany, tot plegat… primer perquè mira que fer aquestes coses tan poc lluïdes, tota una “reial” federació!, i segon perquè sembla que fa de mal veure, això que les persones que guanyen s’hagin d’autoreconèixer penjant-se elles mateixes el premi.
Ben mirat, però, potser no ho és tant, d’estrany: potser sí que el nou protocol el que fa, en realitat, és reafirmar encara més una de les claus de l’èxit i del poder, que és l’autocomplaença.
De seguida que vaig escoltar la notícia aquella de fa uns dies em va venir al pensament un “però no us pengeu les medalles!, què no veieu que així, el que feu és servir al sistema de relacions de poder i, de pas, amb un clar biaix de gènere?” després vaig saber que no era només amb elles, que era el nou protocol, però amb els dies m’he adonat que sí, que i tant, que en té, de biaix de gènere, tot això!
Sí, perquè que hi hagi futbol de senyores no vol dir que s’estigui feminitzant el futbol. És a dir, no vol dir que el futbol estigui deixant que els sentits femenins el transformin, li donin altres significats o l’omplin d’uns altres valors. Elles s’ho van prendre de broma, cuidant-se entre elles, cert, posant-se-les i fent-ne ironia, però en molts dels gestos d’elles hi havia un humor que al·ludia a l’honorabilitat, a la servitud i a les relacions de poder. Aquesta mena de “jo et corono” és un gest eminentment patriarcal que l’han repetit homes i homes, i només homes al llarg de la història. De fet, mentre això passava a la gespa, Alèxia Putellas era allà dalt, on en diuen “la llotja d’autoritats” recollint “el trofeu”.
La “capitana”, la “llotja”, “el trofeu”, “les medalles” són cosetes, totes elles, molt poc de la història i de la realitat de les dones que han transformat i transformen dia a dia el món. Penseu-hi: quantes professionals coneixeu que fan la diferència, que milloren, que acullen, que cuiden, que promouen, que apoderen coses i persones, i que no necessiten trofeus perquè creuen fermament que el premi és el resultat d’allò que fan, el somriure, el benestar o la felicitat comuns? Quantes mestres, cuidadores, infermeres, professores, jutgesses, venedores, àvies, tietes, mares, amigues, investigadores, o fins i tot de tant en tant directores i caps fan que allò que vivim tingui un sentit més humà, diferent, un sentit que elles fan possible amb els seus gestos i les seves formes, sense que calgui cap tribuna d’autoritats?
Potser sí, que seria bonic i diferent que les jugadores del Barça, i les dels altres equips, i les de la selecció, que han fet tantes coses diferents, que han estat tan fermes quan ha calgut plantar cara al món masculí del futbol, fessin d’una altra manera això del reconeixement. Estic convençuda que si hi pensessin proposarien centenars de formes diferents de celebrar-se i de reconèixer-se, i així, sí, que el món del futbol es feminitzaria i es transformaria de debò, si fossin elles, amb els seus sentits, sense referenciar-se sempre en els sentits masculins del futbol, sense reproduir sempre l’autocomplaença, les que es reconeguessin els valors i les fites.
Aquests dies toquen grans celebracions i grans reconeixements… però també serà molt important atendre els gestos d’elles, i que l’afició sigui capaç d’anar més enllà d’allò de “com en el futbol masculí”.
