Les bones històries solen començar amb un fet inesperat, dramàtic. Per exemple, un diluvi. La força de les aigües i del fang es desferma sobre València i s’emporta, a més desenes de vides humanes, cotxes, empreses o cases, els fonaments d’un règim que ja fa temps que trontolla perillosament. L’escena dels reis castellans escridassats i enfangats i del president fugint és un autèntic striptease polític: el règim apareix despullat i avergonyit per tota la desídia, els càlculs partidistes, l’estupidesa, la manipulació més barroera…
El mateix règim (que no és el del 78 sinó el del 23F del 81) ja venia escaldat de la insurrecció catalana del 2017, que el va posar contra les cordes i el va deixar a pocs passos de l’abisme. Si hagués estat una democràcia sòlida i serena, la seva reacció no hauria estat un discurs furiós a la tele del cap de l’exèrcit, saltant-se el cap del govern civil, ni una ofensiva general a càrrec de forces paramilitars.
La resposta del règim va ser la típica del manual franquista. Primer, una bona dosi de garrotades a tort i a dret. Després, la transformació dels jutges en generals patriòtics i àngels exterminadors, per sotmetre a sang i foc una revolta catalana més aviat amateur, ingènua i absolutament pacífica: la repressió judicial, la repressió econòmica… N’haurien tingut de sobres amb un 155 suau, però el cos els demanava guerra i venjança.
El següent pas va ser torpedinar tots els intents d’encarrilar una mica la situació, després del brutal escarment als sediciosos. En nom de l’imperi de la llei, de l’estat de dret i de la “Constitución que nos dimos”, emparats en algun poder que ha donat permís i cobertura, els jutges se salten la llei, es passen el govern i el congrés per l’arc de triomf i desafien obertament, descaradament, la democràcia: primer fan descarrilar l’operació “indults+amnistia” i després s’arremanguen per fotre el govern sencer a la presó, començant pel seu odiat fiscal general.
Aquesta era la situació abans del diluvi valencià, quan l’estat va tornar a quedar-se en pilotes davant del món sencer. I no només això, el poble va gosar escarnir el monarca per segona vegada en pocs anys, perquè sembla que hàgim oblidat la humiliació que va sentir a Barcelona l’agost del 2017, després d’aquella sospitosíssima matança a les Rambles i les fosques ombres que envolten encara aquell grup terrorista islamista…
Després dels generals amb toga, després dels “generals judicials ovolàctics” (que fan el que els surt dels ous, amb tota la mala llet del món), havia arribat l’hora dels generals amb uniforme militar. El cap de l’exèrcit castellà, que té entre les seves funcions fer de rei a estones perdudes, no es podia permetre més humiliacions, ofenses, escridassades ni enfangades.
I aquí apareix allò tan clàssic de “la autoridad, militar, por supuesto” que és el fonament del règim del 23F, com ho va ser del règim del 78, quan van dictar a punta de pistola els articles clau de la Constitució i van imposar la continuïtat del franquisme sense Franco.
Aquí tenim el clàssic militar espanyol apolític, apartidista, patriota “hasta las cachas”, el clàssic colpista que es deixa estimar per un poder civil emborratxat de franquisme i militarisme, acompanyat en la seva desfilada triomfal per tota la formidable orquestra mediàtica madrilenya. El militar que representa la columna vertebral de l’estat castellà, el que fa que s’apartin tots els inútils civils, el salvador que els quadra a tots, els disciplina i els insufla patriotisme i moral de victòria. Perquè, com van repetint des de fa dies, que diferent que hauria estat tota aquesta catàstrofe si des del primer dia s’hagués desplegat l’exèrcit…
Costa imaginar que es pot posar un general al capdavant d’un govern autonòmic, encara que sigui “de la terreta”, sense el permís del seu cap. O és que algú té algun dubte sobre qui mana al País Valencià? La famosa “autoridad militar, por supuesto” de tota la vida. Mazón no és res més que un zombi que ja no pinta res, com a molt un insignificant supervivent, un còmplice necessari per a un cop d’estat a càmera lenta, per fascicles, mentre el govern Sánchez encara la seva agonia, que pot ser llarga, però no acabarà bé.
Vet aquí com el règim del 23F ha aconseguit fer un 23F autonòmic, després de la venjança contra els catalans que encara no ha acabat, com si fossin unes maniobres (militars, per descomptat) per a l’assalt definitiu al poc que queda del poder democràtic de l’estat castellà. Vet aquí com tenim un monarca autoritari jugant a ser un nou Alfonso XIII, borbonejant a dojo, com als anys 20 o 30 del segle XX espanyol. Vet aquí com els catalans tindrem, més d’hora que tard, una segona oportunitat, que es pot assemblar a la del segle passat: o deixar-nos entabanar com és tradició i prendre mal amb la III República espanyola o plantar cara de veritat, costi el que costi, a vida o mort, sense somriures ni ingenuïtats.
Tal com s’està posant el món, si arriba aquesta oportunitat i fem figa novament, no n’hi haurà gaires més. O potser cap més: al País Valencià, el cop d’estat a càmera lenta progressa adequadament i no trigarà a arribar a un Madrid més enfangat i més colpista que mai.
