Contradiccions i lideratge

No es tracta que els polítics no es puguin contradir, sinó si aguanten bé les seves contradiccions i, sobretot, si les saben escollir bé. L’independentisme ha volgut desplegar-se en diverses opcions amb diversos adjectius, com “pragmàtic” o “màgic”, que no expressen conceptes unívocs sinó apostes que obliguen a sacrificar coses. Si apostes per pactar amb el PSOE una reforma del Codi Penal i res més, però és que absolutament res més, costarà molt que puguis justificar l’adjectiu de “pragmàtic” tenint en compte que absolutament ningú no t’ha votat per fer això. Si, en canvi, apostes per una vida de la “confrontació”, no t’estranyi que et titllin de “màgic” si de moment no concretes un pla de confrontació sòlid i dirigit a un determinat objectiu. Essent vàlides les dues coses, que ho són, també apareixen com a apostes contradictòries. Que ho són. Aquest no és el problema.

Posem per exemple la candidatura de Trias a Barcelona, on d’entrada es presenta com un independentista “no clàssic”, volent dir moderat, i com una persona sensible a la justícia social però disposada a dinamitzar l’economia, i sobretot marcant un estil de diàleg amb tothom. No sempre és possible que apareguin candidatures així. Per exemple, hauria estat impossible fa quatre anys (i d’aquí segurament que Elsa Artadi tingués dificultats per aixecar el vol): fa quatre anys parlar de diàleg, de moderació, fins i tot de tornar a l’esperit convergent, hauria estat una heretgia. Trias no només sap escollir el moment adequat per llençar el seu missatge, sinó que demostra una altra cosa: dins de les seves contradiccions, que en té, sap escollir les que pot gestionar millor. I si les sap escollir i les sap gestionar és per una raó tan intangible com ben tangible: l’autoritat política. El reconeixement social. La credibilitat. És a dir el lideratge, que és d’on en aquest país plorem les criatures.

Passa en tots els sentits i en totes les eleccions: si vols anar cap a la confrontació, el problema mai no serà que vagis cap a la confrontació sinó si tens la credibilitat, la força de convicció i l’autoritat moral per gestionar les contradiccions que contingui (segur) la teva proposta. I, de la mateixa manera, si has posat totes les fitxes en una “taula de diàleg” destinada a reformar delictes (alguns delictes, no els que afectin la majoria de persones) i a no abordar el gran tema, l’elefantíssim dins l’habitació, aquest tampoc no serà ben bé el problema. El problema cada cop menys són les apostes polítiques de cadascú, perquè totes tenen un all o una ceba i fins i tot un all i una ceba. El problema és qui la proposa. Qui ho diu. I si es pot permetre fer-ho.

Jo crec que aquesta setmana, bàsicament, Trias ens ha ensenyat això.