Les campanyes electorals les carrega el diable. Comences prometent coses que ja saps que no pots prometre, però que creus que ningú no et reclamarà. Amnistia i referèndum. Dones per fet que les eleccions les guanyarà la dreta més rància de l’Europa occidental, orgullosa del seu marc mental d’arrel franquista, i que la jugada et sortirà de franc. No et concediran ni amnistia ni referèndum, per descomptat, però aniràs fent la viu-viu, tindràs un relat aparentment potent i allunyat dels titafredes que ja s’han arronsat i podràs mantenir viva la flama d’una resistència a prova de bombes.
Però resulta que a Pedro Sánchez la jugada de pòquer li surt rodona. Perd i al mateix temps guanya. L’indepeprocessisme es deixa pel camí centenars de milers de vots i perd claríssimament, cosa que fa veure que no ha passat, gràcies a la loteria més inesperada: a una part d’aquest sector li toquen unes cartes que li permeten jugar una nova partida, en un triangle impensable fa quatre dies, entre Waterloo, Madrid i Barcelona.
I com que aquest escenari no te l’havies imaginat ni tu ni ningú (potser amb l’excepció del ja mític Pedro Sánchez, el rei del casino), et quedes enganxat al teu argumentari de cartó pedra. Amnistia i referèndum. El que has promès als teus votants, que aquesta vegada sí que et penjaran del pal de la bandera si goses fer més coses estranyes. I ara vas tu i a veure com ho gestiones sense fer més el ridícul i sense perdre més llençols a cada bugada.
Contra el PPVOX hauríem malviscut millor i no ens caldria inventar una nova estratègia des de zero.
T’han tocat unes cartes tan bones com diabòliques.
Saps perfectament que d’amnistia i referèndum ni parlar-ne. Sánchez no té intenció d’estimbar-se. Se n’ha anat de vacances (una altra jugada brillant), ha ordenat silenci als seus, deixa que Feijóo vagi fent xup-xup a la cassola on tard o d’hora acabarà cremat i es fa un tip de riure amb les teves exigències tan poc realistes, tan infantils, com si no haguessis perdut la partida del 2017, aquella del «farol» i de la baixada de pantalons en comptes de la bandera.
Certament, Sánchez subestima la força rocallosa dels catalans i tot el que representa l’exili de Waterloo. Però negociarà des d’una posició de força claríssima. I té una excusa potent per no moure fitxa: els amos d’Espanya no el deixaran, ell només ha estat i pot ser el president d’un govern que mana poquet, que no està per fer revolucions ni canvis històrics. I si no afluixes, que ja sap que ho tens molt complicat, anirà a unes segones eleccions, tota la culpa serà teva i que Déu t’agafi confessat a tu i als que ja s’han rendit i que encara hi perdran més bous i més esquelles.
La clau no és a Waterloo. La clau de la política catalana, ara mateix, la té Sánchez. Convindria no equivocar-se i no creure’s massa una fortalesa que no és real, que neix d’un resultat electoral absolutament imprevisible. Tot i que t’has clavat una patacada formidable, que se suma a totes les repressions, a tots els errors estratègics i a una suïcida incapacitat de mantenir la unitat,
tens uns vots que poden ser decisius i que vols vendre cars. Però és evident que com a molt te’ls compraran a canvi de quatre cosetes que sonin bé, que siguin barates i es puguin digerir des d’un espanyolisme agressiu que es tornarà a excitar i reactivar en poques setmanes, quan afluixi una mica la calor i els passi la depressió postelectoral.
I aquí començarà la partida de la tardor, amb un primer acte a mitjan agost: les cerimònies i maniobres de rigor al Congrés. Tota la resta és ara mateix pura especulació per passar l’estona o marcar paquet.
En qualsevol cas, no hi haurà ni referèndum ni amnistia. Per què ens l’haurien de regalar ara, quan estem fora de joc? Encara més, si Sánchez fos Cameron, Catalunya fos Escòcia i Espanya fos Gran Bretanya, aquest seria el moment ideal per organitzar un referèndum (a l’estil «perro xanxe», posem que el 24 de desembre) i que el guanyi Espanya per golejada.
Qui té les millors cartes és Sánchez i el punyetero sabrà jugar-les, això s’ha de reconèixer, s’ho ha guanyat. En alguna cosa haurà de cedir, sens dubte. Però si anem a una repetició electoral, encara traurà majoria absoluta com a gran líder d’una Espanya més amable però igualment dura i deixarà definitivament arraconat l’indepeprocessisme. I quedarà com un senyor si a sobre ens regala els trens de rodalies o alguna altra graciosa concessió.
I ara ves tu i negocia amb Sánchez, sabent en el fons la crua veritat, mentre els teus, a qui vas prometre la lluna, ja preparen la guillotina per si de cas.
16
3
