Ara que ja han passat uns dies, de la mort del papa Francesc, crec que val la pena que hi tornem a fer un parell de voltes, a l’actuació dels nostres mitjans de comunicació en aquell context.
No sóc la primera que ho expressa públicament, que la cobertura de la mort del papa va ser desproporcionada, però vull mirar de filar tres o quatre coses que em sembla que dibuixen un panorama del tot desolador.
Tenint present que som un país laic sembla del tot desproporcionat que des de Catalunya Ràdio, per exemple, es viatgés diversos cops a Roma pel fet primer de la malaltia del papa i pel fet, després, de la seva mort i el conclave. Que ens aixequéssim diversos dies amb Ricard Ustrell parlant des de Roma i que anéssim a dormir amb Toni Cruanyes parlant-nos a TV3 des d’allà fa pensar que no devem ser tan laic, aquest país nostre, però també, de pas, deixa entreveure algunes qüestions més. Primer, l’evident manca de pluralisme (per dir-ho fàcil, per no entrar en detalls més tècnics) de les institucions públiques catalanes. No només no hi ha representada la pluralitat de societat que som, a les institucions, sinó que a més tampoc en són representants, amb aquesta centralitat cultural. Després, i un cop més, el protagonisme dels comunicadors: una té la sensació, quan es desperta escoltant Ustrell des de Roma, que hi ha anat per ell, perquè li agrada a ell, anar pel món a fer cobertures que li han de donar, a ell, algun rèdit. De fet, un dels dies de l’entremig d’aquells viatges un oient li va qüestionar, aquest anar a Roma a cobrir la malaltia del papa, i ell, pràcticament, li va tallar el micròfon: “no cal, no cal, vinga, ja està” va dir mentre un dels companys d’Ustrell mirava de fer explicar a l’oient la seva disconformitat, tot tallant el crític fent entrar una altra persona en antena.
Tot i que en alguna ocasió ja ho he plantejat, crec que cal insistir-hi: no tenim més persones, a Catalunya, que puguin cobrir espais de comunicació, que ens hem de trobar els Ustrell, els Cruanyes i també bastant els Escapa per tot arreu?, i, de pas, no tenim prou dones, que puguin diversificar una mica més l’aparença dels mitjans de comunicació? Tot plegat fa, com dic, una mica la sensació, que uns quants senyors s’han fet seus els mitjans de comunicació, que els senten com el comandament de la tele de casa seva, i que n’han teixit un entrellat endogàmic al qual semblem no tenir alternativa. Això de fer-s’ho seu, de fer-ne el que volen, i de callar qui no els diu el que volen sentir són trets del tot patriarcals, deixeu-m’ho dir.
El cap de setmana passat, n’Escapa, insistint en el tema pontifici i del nomenament del nou papa, va fer la gràcia de trucar en antena “la fillola peruana del papa Lleó XIV”, Mildred Camacho. Sí, i aquí l’eurocrentrisme: a banda que, si de cas, hagués estat interessant fer una mica més de periodisme rigorós, i no tant de periodisme de l’anècdota, indagant per exemple en què suposa a l’Amèrica Llatina el “compadrazgo”, és a dir, que tal com va explicar la Mildred, el pare d’ella demanés a llavors Robert Prevost que li apadrinés la filla, Escapa es va cobrir de glòria quan va sorprendre la fillola amb una pregunta del tot capitalista, fora de focus i gens aterrada a la realitat de Chiclayo, per posar un nom del món, i ja que la dona parlava des d’allà: que si ja estava preparant el viatge al Vaticà, li va preguntar Escapa a la dona. Ella, del tot sorpresa, va trigar una mica a respondre, i va dir-li, molt elegantment, que allò era econòmicament impensable per a ella.
Sí, Roger, sí: al Perú fa cinc anys més de la meitat de la població vivia amb menys d’un dòlar diari, i avui el 27,6% està reconeguda oficialment en situació de pobresa: no és com aquí, que els periodistes podeu viatjar per on voleu, no. Doncs això… que caldria, penso jo, que els nostres mitjans de comunicació públics pensessin una mica més el món que representen, sabessin pensar una mica millor el món al qual s’adrecen, i fossin una mica més diferents, diversos i plurals, que la societat que els escolta ja ho és prou.
