El Consell de la República Catalana ha estat l’única institucionalització del referèndum i la posterior proclamació d’independència de l’octubre del 2017. Per això des d’aquest mitjà vam donar total suport editorial a una iniciativa que aportava entitat social a la lluita democràtica per l’emancipació política de Catalunya, malgrat les represàlies ordenades des de Madrid. El Consell va néixer per fixar la representació política a l’exterior i, sobretot, per emetre un senyal, clar i inequívoc, de què la repressió de l’estat espanyol tenia límits i que l’exili era capaç d’encapçalar una estratègia d’ofensiva internacional. En definitiva, una bona idea que va aconseguir la implicació de cent mil ciutadans.
Però el punt de partida, per positiu que fos, no ha evitat la decepció actual entre les bases socials de l’independentisme. El Consell no ha aconseguit superar mai una percepció partidista, vinculada a l’estratègia de Junts, que n’ha limitat el creixement i la representativitat. L’impuls inicial de l’Assemblea de Representants s’ha anat esllanguint i el Consell de Govern s’ha acabat tancant, fins a convertir-se en una gestora d’estructura enrevessada -i, fins a cert punt, opaca- dels fons que arribaven des de l’estructura cívica. Els enfrontaments interns s’han aguditzat fins destruir la imatge pública de la institució. El mateix Carles Puigdemont ha acabat abandonant el Consell per liderar Junts de forma explícita i efectiva.
El fracàs estratègic i la pèrdua de prestigi polític i social tenen explicacions diverses però, indiscutiblement, estan vinculats, de forma directa, a la gestió del vicepresident Toni Comín. N’hem explicat els fets i les conseqüències, sovint en solitari, des d’El Món. Ara, les eleccions al Consell significaran, necessàriament, el final de l’agonia. Una represa, difícil, a partir de la renovació total. O bé un final, tristíssim, en mans de Toni Comín i el seu cercle d’incondicionals.
