Fa més de tres anys que dic que la principal divisió de l’independentisme no s’explica per líders, sigles o estratègies. Té a veure fonamentalment amb una cosa més profunda, menys articulada políticament, i més difícil de resoldre. Hi ha una evident discrepància sobre si l’octubre del 2017 va representar una victòria o una derrota. A partir d’aquest diagnòstic diferent, i dels estats d’ànim que se’n deriven, es pot entendre el que ha passat i el que continuarà passant.
No tinc cap esperança que en el pla discursiu ens posem mai d’acord. De fet, aquesta dicotomia és present d’alguna manera a tota la història de la filosofia política i en molts més àmbits de pensament. En el fons, l’optimisme i el pessimisme són actituds davant la vida que costa d’encabir dins una argumentació racional, i encara menys d’alterar-les a conseqüència d’aquesta.
Els que considerem que l’octubre del 2017 va ser una victòria contra un estat disposat a tot pensem en com i quan podrem rematar la feina. Veiem un conflicte obert que forma part del camí cap a la independència que volem transitar. Els que pensen que vàrem perdre contra un estat massa poderós, busquen refer-se i repensar el camí per començar de zero. Se centren a gestionar una derrota o un “mentrestant”. És tan fàcil d’explicar com això, però molt més difícil de gestionar políticament.
Fer la independència, en efecte, no és un acte sinó una successió d’esdeveniments. Sí, encara que no agradi la paraula, és un procés. O si no us agrada dir-li així, diguem que és un conflicte, una disputa pel poder. Dir que l’octubre del 2017 va significar una derrota comporta assumir, primer que res, que s’ha acabat, o almenys que no en queda res vigent o aprofitable. En definitiva, és assumir que millor passar pàgina i buscar noves oportunitats i/o noves estratègies en el futur.
Persistir o rectificar, seguir lluitant o gestionar la derrota. Heus ací la qüestió. No són preguntes fàcils de contestar i molt menys al marge d’aquesta reflexió sobre la utilitat i l’èxit del qual vàrem fer l’any 2017. Persistir en la lluita requereix assumir els sacrificis necessaris (la repressió passada, present i futura, sobretot) com un preu que val la pena pagar per la victòria. Per a gestionar la derrota, en canvi, has
de minimitzar o evitar sacrificis, car no té cap sentit continuar-ne fent.
Però la victòria o la derrota en aquest cas, no són qüestions psicològiques o d’actitud. Si has guanyat cal persistir i si has perdut cal rectificar. Però només pots sostenir que has guanyat si has aconseguit alguna cosa valuosa que t’acosta al teu objectiu. Altrament, seria voluntarisme. Tenir el mandat democràtic de l’1-O i la declaració d’independència signada el 10 i votada el 27 d’octubre, o és un salt endavant o és el final del camí. Això no és una qüestió exclusivament subjectiva.
El conflicte obert l’1-O va tenir altres moments d’alta intensitat, com la derrota del 155 a les urnes del 21 de desembre a mans dels presos i exiliats. L’intent de restitució del govern legítim, la lluita per la sobirania del Parlament, Urquinaona i l’ocupació de l’aeroport o la inhabilitació del president Torra en són d’altres exemples. Des de les últimes eleccions autonòmiques, no hi ha hagut conflicte. S’ha imposat l’estratègia de la pacificació, de la qual els indults són el fruit més evident.
Abandonat el conflicte interior per part de les institucions i la classe política autonòmica, el conflicte es va mantenir bàsicament en el front internacional. La lluita de l’exili no ha estat merament testimonial, perquè ha aconseguit victòries útils per a la causa en el terreny judicial i diplomàtic. I també perquè la institucionalització de la independència declarada i no desplegada en el Consell de la República (per molt precària que fos) ha mantingut oberta la possibilitat d’una nova fase de conflicte interior que donés continuïtat a l’octubre del 17. Què era sinó la promesa de retorn i restitució del president de l’1-O?
La discussió sobre l’amnistia s’ha de posar en aquest context. Els que declaradament, es dediquen a administrar la derrota, lògicament, volen eliminar les restes del conflicte i minimitzar els sacrificis que aquest ha provocat. En aquest sentit, la pacificació definitiva és una victòria, perquè mantenir el conflicte no té sentit per a ells. D’una derrota només se’n poden aprofitar les lliçons apreses. Ben explicada, aquesta és una posició política de la qual es pot discrepar, però que almenys és comprensible.
La batalla jurídica internacional, l’existència de l’exili organitzat i la possibilitat d’un retorn del lideratge de l’1-O en un context de confrontació interior increscendo, han estat fins ara elements per erosionar l’Estat i donar continuïtat a la lluita per fer efectiva la victòria del 2017. Encara que el Consell de la República sembla que hagi decidit autodestruir-se abans, la possible amnistia suposa enterrar aquest full de ruta. Els que pensem que l’octubre del 17 vàrem guanyar i volem continuar lluitant, tenim el dret de saber com es pretén continuar el procés si es desactiven els últims fronts oberts del conflicte.
