El 27 de gener proppassat fou el 81è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau. La data ha estat designada Dia Internacional en Memòria de l’Holocaust per les Nacions Unides. Molts països i també, naturalment, l’Assemblea General de les Nacions Unides l’han commemorat. Als Estats Units la Casa Blanca va publicar una declaració formulària, comprometent-se a fer que “la llibertat, la justícia i la dignitat de la persona humana prevalguin sempre sobre les forces del mal, la tirania i l’opressió”. Aquest compromís sempre oportú podia semblar un exercici de cinisme quatre dies després que agents federals d’ICE (Immigration and Customs Enforcement) assassinessin Alex Pretti als carrers de Minneapolis. Pretti era la segona víctima mortal en pocs dies d’aquesta policia que Trump ha desplegat a diverses ciutats amb la missió de detenir persones sospitoses d’haver immigrat il·legalment als Estats Units, i reprimir les protestes suscitades per l’atropellament dels drets civils i constitucionals per part dels agents.
Un altre sentit i una altra dimensió té aquesta data a Israel i a Alemanya, els pobles protagonistes de l’horror històric i en conseqüència els més compromesos a recordar-la, per raons diametralment oposades. El dia 28 els diputats del Bundestag escoltaven devotament, molts d’ells commoguts, les paraules de la supervivent Tova Friedman sobre el repunt de l’antisemitisme i la necessitat de recordar la història.
A Catalunya l’efemèride ha passat pràcticament desapercebuda, si més no a la premsa. A penes ha tingut cap ressò més enllà dels actes oficials al Parlament, a l’Ajuntament de Barcelona i algun acte escadusser, a Lleida per exemple. No és sols perquè el franquisme aconseguí el miracle de simular neutralitat a misses dites i fins i tot presumí d’haver salvat vides jueves pel fet de deixar-ne passar en trànsit cap a Portugal amb comptagotes. Tampoc és sols perquè el prestigi de la causa jueva ha patit una seriosa patacada arran de la guerra de Gaza, agreujada per un estat d’opinió decantat per editorialistes exaltats, que en algun cas arriben a equiparar els musulmans d’avui amb els jueus dels anys trenta i quaranta. Ni és sols l’abús de la història per periodistes que la redueixen a una panòplia de recursos per estintolar els seus prejudicis. Potser hi ha una mica de tot això, però el drama, no de l’oblit sinó de la descontextualització i automatització de fragments del passat, rau sobretot en el fet que, com advertia l’escriptora Iris Murdoch, la història, entesa com a disciplina acadèmica i com interès i respecte pel passat, no és sols una flor recent sinó una flor molt fràgil, amenaçada per la tecnologia, els estats totalitaris i certs aspectes iconoclàstics del pensament modern. I encara caldria afegir que també es veu amenaçada, aquesta flor estacional, per la iconolatria del pensament i del no-pensament moderns.
Abans de finals del segle XX i començament del XXI mai no s’havia instal·lat a Occident un culte de la memòria tan prolífic, si no és a la història de l’Església, on el florilegi de màrtirs i la mística del santoral dominaren el calendari durant segles. Ni tan sols la proliferació de monuments i tombes al soldat desconegut després de la Primera Guerra Mundial havia arribat a constituir en prescripció moral rigorosa el deure de recordar. Ni s’havia posat la memòria al servei d’una indústria kitsch en tot similar a les vides de sants que omplien biblioteques i pinacoteques entre l’edat mitjana i el segle XVII. N’hi ha prou de mirar el catàleg de Netflix per fer-se una idea de l’explosió de l’oferta en aquest gènere “històric”. Tot allò que té a veure amb el nazisme, i en particular amb la cacera i extermini de jueus, ha esdevingut no sols un lloc de memòria, en el sentit que Pierre Nora donà a aquest terme en contraposició al d’història documentada, sinó el símbol per excel·lència de la memòria i, per tant, el substitut d’aquesta.
Hi ha una diferència decisiva entre conèixer i quedar encallat en la història, o més ben dit, en la idolatria de la història. Convertir l’Holocaust en un fenomen irrepresentable, gairebé metahistòric, i malgrat tot fer-ne l’eix de la representació de la modernitat equival a arrencar-lo de la seqüència històrica i elevar-lo a la condició d’esdeveniment transcendent. Fer-ne el paradigma del mal radical implica acordar per al poble jueu la condició de víctima incommensurable, deshistoritzar-lo i gairebé deshumanitzar-lo en la seva singularitat. L’Holodomor, amb un nombre similar de víctimes torturades fins a la mort mitjançant la fam decretada administrativament, empal·lideix en comparació. Fins al 2006, l’extermini en massa d’ucraïnesos per Stalin no ha estat considerat un genocidi i encara no pas universalment. Potser perquè li manca l’aspecte racial o perquè no té al darrere una dimensió teològica i mediàtica equiparable, o perquè la brutalitat de Stalin, a diferència de la de Hitler, quedà matisada a efectes de propaganda pel triomf de la Unió Soviètica.
El cas és que ritualitzar la memòria no sols ajuda a conservar-la, sinó que la torna conservadora i en aquest sentit la inutilitza per inocular el present contra “les forces del mal, la tirania i l’opressió”, que no són sobrenaturals sinó perfectament naturals, repetitives i gairebé quotidianes. Hannah Arendt ho entengué perfectament quan, remarcant la mediocritat d’Adolf Eichmann, parlà de la banalitat del mal, cosa que va irritar molta gent que volia veure-hi la personificació del mal absolut. Llevades del procés transformador de la història, les commemoracions acompanyades de l’exhortació a recordar, a recordar unes mateixes imatges icòniques i amb els mateixos efectes estipulats, poden celebrar-se en paral·lel als fets crus que es produeixen fora de la memòria i abans de ser història, perquè són la història no processada del present. Els criminals bombardejos d’una Franja de Gaza completament enrunada, continuats durant el cínic “alto el foc”; la penúria imposada a la població; l’expropiació violenta dels palestins de Jerusalem Est i de Cisjordània; però també el martiri diari de la població d’Ucraïna; els crims contra la humanitat en determinats països islàmics; les guerres civils africanes amb massacres de pobles sencers; o, per què no, l’atemptat contra l’estat de dret als Estats Units, on l’absolutisme instal·lat a les tres branques del govern i la tirania personal d’un president sense límits al seu caprici es rabegen amb tothom que gosa oposar-hi resistència per minsa i simbòlica que sigui. D’aquests fets, els editorialistes i els tertulians catalans en parlen força, car ideològicament són faves contades, però allò que diuen sembla transcrit d’un teletip. Com diu Michel Houellebecq dels opinadors francesos en una de les seves demolidores novel·les, la uniformitat anguniosa de les seves indignacions i dels seus entusiasmes són perfectament previsibles. “Els editorialistes i els grans testimonis desfilaven com inútils marionetes europees, els cretins succeïen els cretins, congratulant-se de la pertinença i de la moralitat de les seves opinions”.
La història era tota una altra cosa: un relat interpretatiu vacil·lant, farcit d’incògnites i de valoracions provisionals, interines; un esforç d’atènyer la veritat del passat, que per ser veritat ja era moral, sense necessitat d’injectar als fets una moral preformada de mil usos.
Considerar el present a la llum de la història no vol pas dir ressuscitar els fantasmes del passat i projectar-los en els actors actuals. La història de vegades ajuda a comprendre mitjançant analogies, mai amb identitats. I qui és presoner d’un paradigma immobilitzat en el temps veu passar la realitat com un film de dibuixos animats projectat en un bucle sense fi.
