L’estiu del 2018, quan feia res que havia començat a caminar el govern de Quim Torra, vaig proposar-me parlar amb persones que haguessin viscut de prop els esdeveniments de l’octubre del 2017. La meua intenció era per fer una anàlisi DAFO (de Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats), o si més no un inventari de “lliçons apreses” en el primer intent seriós de fer la independència.
L’exercici va ser decebedor. Vaig recollir efectivament algunes lliçons interessants, però em va permetre descobrir de primera mà que teníem una part significativa del lideratge independentista en el marc mental de la derrota. Avui això no és cap novetat. Però en aquell moment ningú no feia en públic uns discursos que avui ja són dominants en certs sectors i partits.
“El que hem après és que l’única manera d’aconseguir la independència és que Espanya es retiri voluntàriament de Catalunya. I això només s’aconsegueix amb un referèndum acordat.” Vaig quedar astorat. Per a aquells que pensam que l’1O justament demostra que l’Estat no ens pot retenir a la força, és una anàlisi sorprenent. I equivocada. I molt preocupant.
Si els que pensen així, que són gent molt influent a l’hora de prendre decisions i generar relat, ho haguessin dit l’endemà de declarar la independència, tothom hauria entès espontàniament el que ha anat passat aquests últims anys. És clar que aleshores ningú no hauria entès (ni potser perdonat) per què ells mateixos varen empènyer fins a declarar la independència el 27O. Aquí potser hi ha la clau de tantes coses.
Parlem clar: tot això de ser més, d’eixamplar la base, del consentiment del perdedor, del diàleg, de la multilateralitat, de ser més forts, de sumar victòries, de majories incontestables, és xerrameca. Només cal veure que l’efecte d’aquest discurs és clarament contraproduent, o com s’ha administrat la superació del 50% a les últimes eleccions. Concretament, és xerrameca per no reconèixer la veritat: no es veuen amb cor de fer la independència sense el permís de l’Estat.
Sigui com sigui, tenim els mitjans més influents del país venent aquest marc mental de la derrota. Tertulians unionistes i alguns independentistes ja no es distingeixen a l’hora de dir-nos que la unilateralitat va ser un error i que cal apostar pel diàleg. La ferotge resposta repressiva de l’Estat és la prova del nou, segons ells, que l’1O vàrem emprendre el camí equivocat. Si no és un camí vàlid per fer la independència, aleshores el cost que estam pagant en termes de repressió no té sentit. Aquest és el veritable guió del canvi d’estratègia, dels girs de 180 graus en el relat i de tota l’estratègia de criminalitzar la unilateralitat.
Perquè, és clar, si arribes a la conclusió que la independència no és viable llevat que Espanya deixi de ser Espanya, aleshores els errors estratègics s’acumulen. I de manera lògica, si ara la prioritat ja no és fer la independència perquè no la veus viable, la teua prioritat passa a ser evitar la repressió, cosa que t’acaba incapacitant fins i tot per a gestionar l’autonomia amb certa dignitat.
En paral·lel, hi ha un altre relat, que pretén ser totalment oposat però acaba reforçant el marc mental de la derrota. És el que ens diu que tot va ser un engany d’uns polítics que no tenien cap intenció d’arribar fins al final per assolir la independència. Curiosament és un argument que de vegades tampoc no permet distingir si qui el defensa és unionista o independentista.
El missatge que es transmet per terra mar i aire, en diferents versions, és el mateix: no hi ha res a fer. Acceptau el que hi ha, no assumiu més riscos, no us mobilitzeu, no genereu falses esperances. La independència ara mateix no és possible. És culpa de l’Estat o culpa nostra, però això no canvia. Cal que canviï l’Estat, el món, o nosaltres. Cal que es donin escenaris impossibles, per tant no hi ha res a fer.
Reconec que combatre aquest marc mental depriment i desmobilitzador no és fàcil. Més quan alguns dels seus prescriptors són els que fa uns anys ens transmetien ambició i moral de victòria. I sobretot perquè ara tenen a favor tot l’establishment per vendre’ns aquest gir estratègic cap al no res. Ara mateix, les opcions de fer realitat la independència passen per combatre aquest relat i l’espiral de desmobilització que genera. Cal combatre la idea que no és possible o que no val la pena perquè és massa costós. Cal combatre aquesta noció que per ser independents hem de renunciar a camins difícils i transitar per camins impossibles.
La veritat que volen amagar i silenciar és que l’1O va existir. Al marge de relats i plans ocults, la realitat és que el vàrem fer entre tots. I que som molts els que seguirem lluitant i assumint riscos. I que la majoria no ens creiem la faula del retrobament i el diàleg. Volem i estam decidits a guanyar. I, sobretot, que després de l’1O, sabem com fer-ho.
De combatre el marc mental de la derrota. D’això parlarem i això farem sovent en aquesta columna. Siau benvinguts.
121 
132 
