Com a mínim una generació i mitja de catalans encara estan plenament actius professionalment, alguns amb la jubilació a 15 anys vista, no van poder aprendre català a l’escola. Naixien en una família catalanoparlant –ningú no és perfecte– i aprenien a parlar fent servir aquesta llengua, amb una llarga i rica tradició literària i molt arrelada a les cases. Així és com ha sobreviscut al llarg dels segles, malgrat sotracs i intents d’anorreament com el Decret de Nova Planta i el franquisme. Per això els nascuts als anys 60 i 70 arribaven a l’escola parlant català i ensopegaven amb la realitat: allà només s’hi parlava una altra llengua. Tot en castellà, sense cap altra opció si era una escola pública. Només hi havia algunes escletxes semiclandestines en alguns centres privats, laics o religiosos, i més aviat als 70 que no pas als 60.
Tots aquests catalanoparlants van haver d’aprendre a escriure en català pel seu compte, amb resultats desiguals. I, en les generacions posteriors, malgrat la normalització oficial, s’ha produït una mena de diglòssia invertida. L’ús institucional, acadèmic i formal del català ha augmentat. Però dècades de marginació de la llengua del país, seguit de l’esclat posterior de l’audiovisual –on el castellà té un avantatge galopant– i de la insuficiència de recursos de tota mena –econòmics i legals– per a una immersió lingüística efectiva per als nouvinguts han fet caure en picat l’ús social del català. Aquest procés ha portat al debilitament de l’estructura de la llengua, la pèrdua de vocabulari i el desconeixement d’elements bàsics de la sintaxi que altres generacions dominaven de manera natural.
Aquesta és la situació en què es troben els diputats al Parlament. El seu català –amb variants segons la biografia– és conseqüència d’aquesta cadena de fets històrics, en què la imposició del castellà, aquella que va negar en una de les seves grans relliscades el Borbó ara emèrit, ha deixat una empremta inesborrable. Per això la presidència i la Mesa de la cambra han tingut la idea, indiscutiblement lloable, de posar a disposició dels parlamentaris un servei d’assessorament lingüístic. Tots els grups menys dos hi han votat a favor a la Junta de Portaveus. Al PP i Vox els ha semblat malament. I han gosat parlar “d’imposició” (del català). De Vox ja se sap que la seva aposta política es defineix per l’histrionisme d’astracanada. Però el PP havia aspirat a ser un partit normal. I davant aquesta reacció al·lèrgica a una proposta gens subversiva només es pot dir que tothom és lliure de fer el ridícul com vulgui.
