11 de setembre de 1789. En la caòtica Assemblea Constituent francesa, poques setmanes després que una revolta popular prengués la Bastilla de París i posés potes enlaire l’Antic Règim que va caracteritzar les societats europees dels darrers segles, es produeix una virulenta discussió entre els seus membres. Per ordenar el debat, es decideix separar en dos espais diferenciats els representants, encara, dels estaments: a la dreta, aquells que consideren que el monarca, Lluís XVI ha de tenir poder de vet –i il·limitat– respecte a les decisions que es prenguin en aquell òrgan; a l’esquerra, tots aquells que consideren que el poder reial cal que sigui limitat i subordinat a la sobirania popular. Amb aquesta decisió pràctica i fins a cert punt banal s’enceta un convencionalisme polític que explica certes diferències fonamentals entre esquerra i dreta, en una denominació política que ha perdurat fins als nostres dies.
Han passat ja gairebé dos segles i mig. Els sistemes polítics, de manera paral·lela a les societats, han canviat molt. Les categories ideològiques han anat evolucionant. La separació esquerra /dreta va funcionar amb certa eficàcia per poder interpretar el funcionament del sistema de govern i els moviments que empenyien en una direcció o altra. De manera simplificada, podríem establir que les dretes eren genuïnament conservadores –és a dir, s’aferraven a una determinada cosmovisió, institucions i maneres de fer del passat–, mentre que les esquerres semblaven intrínsecament progressistes –és a dir, que provaven de fer avançar les societats vers un model prèviament elucubrat en el món de les idees i empenyent les decisions polítiques, socials i culturals vers aquella direcció–.
Com que servidor de vostès té formació d’historiador, cal parar atenció a una lletra petita on, a mesura que la recerca i la revisió del passat ha permès establir reflexions profundes i a qüestionar determinades interpretacions, les coses resulten sempre més complexes i les aparences solen enganyar. Determinades institucions feudals protegien l’individu de la intempèrie, mentre que certes concepcions del progressisme i/o liberalisme implicaven un empitjorament dramàtic i sobtat de la qualitat de vida de bona part de la població, no precisament la més benestant. Tanmateix, si alguna cosa caracteritza la modernitat va ser perquè algunes de les aspiracions de les esquerres van assolir-se, mentre que algunes de les pretensions reaccionàries van fracassar. Es va trencar amb el món feudal i institucions d’antic règim que implicaven, per exemple, el dret de naixement com a principal factor a l’hora de definir la posició social. El sistema es va obrir –relativament– a la meritocràcia. Era possible l’ascens social sense que un cognom ho determinés tot. Es van dissoldre aquells elements que asseguraven desigualtats estructurals i comunitarismes, com ara les jurisdiccions diferenciades que impedien, per exemple, la barreja i lliure concurrència entre comunitats per raó de fe (per exemple, en el cas dels jueus), o fins i tot en el cas de les dones (amb equiparació progressiva de drets). Aquí les esquerres tenien un protagonisme total. La seva concepció de llibertat, igualtat i fraternitat (especialment la segona) implicava la necessitat de crear nacions el màxim d’homogènies possibles. De fet, si hi ha una cosa que ha caracteritzat històricament les esquerres ha estat la dèria per cert uniformisme (nacional, lingüístic, cultural, social, moral…).
Evidentment, esquerres i dretes, amb plantejaments tan summament antagònics, van protagonitzar una història d’enfrontaments on la violència, la despersonalització de l’oponent i el ressentiment mutu van tenyir de conflictes sagnants la contemporaneïtat. Amb interessos antagònics (especialment quan representaven sectors socials en conflicte), hem viscut una història contemporània caracteritzada per una mena de guerra civil soterrada d’intensitat variable. Tanmateix, a la pràctica, les societats van avançar quan van ser capaces de dialogar i col·laborar. Per exemple, amb les primeres legislacions de protecció social a principis del segle XX o amb la creació de l’Estat del Benestar a continuació de la segona guerra mundial. Tanmateix, el segle XX va resultar absolutament dramàtic. Els antagonismes, les pors, ressentiments mutus i els projectes incompatibles van propiciar l’eclosió de totalitarismes, uns projectes utòpics/distòpics en què els individus restaven supeditats a un determinat ordre teòricament superior, i on desapareixia del tot aquells elements de la tríada republicana (llibertat, igualtat, fraternitat) en nom d’una idea -o líder– suprem, sense importar-ne el cost.
La major part d’historiadors coincideixen a l’hora d’identificar els dos grans totalitarismes de la primera meitat del segle passat: feixisme (amb les seves subvariants, entre les quals el franquisme) i el comunisme. Ambdues representaven un xoc contra la modernitat i els valors de l’humanisme i feien servir la violència, la repressió i la col·laboració entusiasta d’individus amarats d’un sentit gairebé místic i pseudoreligiós, que va acabar en tragèdia. Ambdós van sorgir per la incapacitat de la democràcia de resoldre problemes pràctics i d’assolir el mínim consens que requereixen les societats per ser funcionals. Ara vivim, de nou, en una nova crisi de la democràcia. Des de ja fa mig segle es percep una ineficiència de la política per fer front a les necessitats socials i econòmiques d’una majoria que viu amb frustració les incerteses del futur. I això ha permès l’eclosió, en els nous temps, de dos nous totalitarismes: el neoliberalisme i l’islamisme. En el primer cas, disfressat de teoria econòmica, representa una agenda utòpica/distòpica segons la qual es poden destruir els vincles democràtics i comunitaris per practicar un despotisme material en què els escassos guanyadors d’un casino econòmic amb les cartes marcades acaben controlant tots els mecanismes de decisió i desmantellen tots els mecanismes institucionals democràtics (encara que també, amb l’eclosió d’un individualisme ferotge, de destruir els nexes de solidaritat) per assegurar el seu poder. Elon Musk en seria un exemple paradigmàtic; algú ultraric a qui ja no fa cap recança ocupar espais polítics mentre acaba controlant els mitjans de comunicació contemporanis, ja ni tan sols mitjançant la censura, sinó gràcies a l’algoritme. Una utopia/distopia de desigualtats socials insuportables, de culte a la riquesa (i a la personalitat), i d’embrutiment cultural. En el segon cas, l’islamisme, disfressat de religió, fa servir el clàssic mecanisme de la fe per assegurar una concepció feudal de l’existència en un moment en què el contacte amb els valors de l’humanisme, la democràcia o la igualtat podrien qüestionar fermament l’hegemonia d’unes classes dirigents en què l’antic règim (dret de naixement, jurisdiccions diferenciades, desigualtats internes abismals) mira de persistir enfront, per exemple, la igualtat legal de les dones (per això l’obsessió creixent per multiplicar presons tèxtils).
Enfront aquests totalitarismes de segona generació, les ideologies convencionals estan col·lapsant. Les dretes, associades tradicionalment al poder econòmic, van afavorir la transformació del capitalisme en l’aberració política i econòmica que representa el neoliberalisme. Un neoliberalisme que no té res a veure amb el lliure mercat i que no crea riquesa, sinó que tendeix al monopoli i l’acumula en les poques mans de personatges que fan tot el possible per destruir la democràcia (i no pagar impostos progressius és la manera més eficaç d’aconseguir-ho). Les esquerres, tradicionalment partidàries d’una igualtat uniformista i homogeneïtzadora, han caigut en el parany de la diversitat, i han actuat amb una ingenuïtat suïcida envers un totalitarisme religiós que té com a model un feudalisme mil·lenarista i brutal. En el primer cas, només cal veure personatges com Milei, el seu narcisisme, les seves ànsies destructores (sobretot respecte a tot allò que pugui generar nexes col·lectius i pràctiques solidàries) i la seva aposta per una absoluta anomia moral (amb les seves delirants opinions sobre la venda d’òrgans o els ventres de lloguer). I sobretot, pel seu odi visceral i agressiu contra els pobres (malgrat que la seva administració és una veritable i productiva factoria de pobres, fent que l’Argentina passi de la pobresa a la més absoluta misèria). Que unes dretes desposseïdes del mínim sentit cristià de la moral faci de Milei una mena d’heroi o esperança blanca de seguidors entusiastes denota el punt de degradació ideològica i el seu naufragi moral.
En el camp de les esquerres, les coses no van pas millor. La renúncia al pensament il·lustrat (comprovable avui amb les delirants apostes educatives que rebutgen segles de racionalisme), l’ha empès a assumir una agenda rousseauniana amb l’admiració de bons salvatges que, amb un punt de perplexitat, se les miren amb ganes de cruspir-se-les. Enfront la igualtat, la homogeneïtat amb un punt d’antipàtic uniformisme (ens recordava Tony Judt que la solidaritat només s’accepta quan els beneficiaris són semblants a nosaltres), han caigut amb entusiasme en el parany de la diversitat mentre s’enfonsen en els aiguamolls del relativisme moral. Així, el tracte desigual respecte a diversos col·lectius (defensar l’ateisme enfront el cristianisme, mentre la critica a l’islam esdevé anatema), l’ha desautoritzat davant els seus sectors tradicionals –les classes treballadores i els lliurepensadors–. La diferència de tracte entre la defensa del feminisme de les dones occidentals i la tolerància entusiasta respecte la misogínia de l’islam recorda a una mena de defensa d’Ancien Régime en què cada comunitat es regia per coordenades legals i morals diferenciades. Enfront desigualtats econòmiques creixents, reclamen desigualtats morals i ètiques entre col·lectius (o pitjor encara, privilegiar-ne uns per damunt d’altres per raó de procedència). Respecte a la seglarització social que reclamava la vella il·lustració, s’aposta decididament per una mena de seducció respecte a religions alienes i un pensament caracteritzat per una mena de misticisme pseudoreligiós (amb una desconcertant atracció per un orientalisme que predica el conformisme i l’apatia social).
La Revolució Francesa, com totes les revolucions, va resultar un caos total en què un nou ordre anava substituint un altre de manera desordenada, a batzegades, amb reiterades contradiccions, i que tanmateix, va avançar en la direcció de la modernitat que hem viscut. La millor solució a aquests conflictes derivats de xoc d’interessos el va resoldre la democràcia. I la democràcia sembla només possible en base a certa homogeneïtat social (i, sobretot, en els marcs nacionals). La globalització va posar el sistema potes enlaire i, des de la renúncia a la igualtat (amb el seu punt d’antipàtic uniformisme), els sistemes democràtics han mostrat seriosos problemes de funcionament. Les ideologies polítiques han servit, com va passar aquell dia de setembre de 1789, per ordenar els debats i saber a què atenir-se. Avui, amb sistemes polítics disfuncionals, esquerres i dretes són irreconeixibles. I com ens recordava Antonio Gramsci des de la solitud de la cel·la on el feixisme l’havia confinat, és en aquesta mena d’interludis quan apareixen monstres.
