Ambdues entrevistes de TV3 (FAQS i Diaz de furia) a la MHC Ponsatí han estat un terratrèmol al pacífic estany clientelar de l’esfera pública independentista. L’hegemonia del nou PRI català s’ha vist sacsejada per una onada d’honesta indignació a les tertúlies i altres cercles de difusió de la sana doctrina. La indignació no neix del contingut de les entrevistes. Al cap i a la fi, tothom sap que les coses són i estan com Ponsatí diagnostica. Però, nom de Déu, no cal que es faci públic, la gent ho sàpiga, que es rentin els draps bruts als mitjans de comunicació. La indignació neix de la forma en què l’entrevistada s’expressa.
Clara Ponsati apareix de sobte com una figura mediàtica capaç de connectar directament amb la gent al carrer perquè parla la seva llengua, va directa als fets, sense concessions a la retòrica a l’ús. Es fa entendre a la primera i té una gran força comunicativa. L’audiència rep un missatge clar, amb independència de judici, d’una persona que no sigui una línia de partit sinó una convicció personal. I això imposa respecte, sobretot si ve avalat per una trajectòria professional. Els mitjans repeteixen que “no té pèls a la llengua”, descripció no molt elegant, però efectiva. En efecte, una bomba mediàtica.
I això és un perill per a l’hegemonia doctrinal d’un partit. Per descomptat l’amenaça de fons rau al contingut, a la crítica devastadora a les propostes de l’independentisme “pragmàtic”, és a dir, la taula del diàleg i altres figures de mistificació. Però aquesta amenaça és molt més greu i pot esdevenir realitat si la crítica es difon entre la gent. Ja ho deia Marx, que la filosofia (la filosofia!) esdevé una força material quan encarna en les masses. I la forma més segura d’aconseguir-ho és que els dirigents parlin la llengua del poble, que facin com fa amb absoluta naturalitat Clara Ponsatí, parlar la llengua de la gent sense tripijocs ni enganyifes, circumloquis i dobles sentits. Sense hipocresia.
Què dèiem? Un perill per a l’estabilitat i la nova normalitat. Cal desautoritzar la veu de l’eurodiputada dient, per exemple, que quan el govern de l’1-O anava “de farol” també ho feia ella. És una tergiversació típica dels que se saben al costat equivocat de la raó. Que Ponsatí s’adonés l’1-O que els altres anaven “de farol”, no vol dir que ella ho fes; ans al contrari, mostra que no ho feia car ho denuncia.
En qualsevol cas, la idea és que veus com aquesta no se sentin i, si no hi ha altre remei, se’ls talla el micròfon, com va fer el FAQS amb la seva entrevista. Els inquisidors de TV3 van donar l’entrevista ometent els trossos crítics que després es veuran forçats a publicar quan Ponsati va demanar-ho expressament. No serveixen ni com a censors.
Si no es pot silenciar la dissidència, el que es fa és submergir-la en un batibull de disquisicions, teories, propostes i contrapropostes on ningú no entendrà res, però ens permetrà emprenyar la gata.
De fet, un dels procediments afavorits pels indignats tertulians i altres catons que configuren l’opinió publicada, és fer servir com a argument el que els historiadors coneixen com “qüestions contra-fàctiques”: què hauria passat si el que ha passat no hagués passat o hagués passat d’una altra forma. El cas del nas de Cleopatra. L’entrevista del FAQS està plena de qüestions contra-fàctiques que la presentadora pensa molt intel·ligents. És la fórmula perfecta per embolicar qualsevol mena de discussió i que no porti enlloc o, encara pitjor, ens faci perdre el sentit de l’orientació fins a preguntar-nos per a què volem la independència amb l’angúnia d’Unamuno demanant-se el sentit de la vida. Les preguntes són molts i les conclusions infinites, com el jardí dels senders que es bifurquen que agradava a Borges.
Què hagués passat si la declaració d’independència es manté més de deu segons? Què hagués passat si el major Trapero deté al president de la Generalitat? Què hauria passat si la salvatge repressió de l’1-O no s’atura al migdia? Què si el vint-i-set d’octubre es manté la declaració d’independència? Què si tot el govern hagués anat a l’exili? Què si tots a la presó? Qüestions contra-fàctiques que animaran més amples i interessants debats absolutament irrellevants. Si el meu avi tingués rodes, seria una bicicleta.
La qüestió fàctica aquí i ara, la que planteja la MHC Ponsatí a ambdues entrevistes és que el govern independentista no té cap projecte independentista. I que, al mateix temps, el camí cap a la independència no té marxa enrere.
Aleshores, què fem?
