Històrica la conversa telefònica entre els dos capitosts d’ERC, Josep Lluís Salvadó i Raúl Múrcia, reconeixent poc abans de l’1-O que els seus al govern no havien fet res del que s’havien compromès per implementar la independència. Una situació anguniosa atès que el govern, al seu inici, en gener de 2015 i per boca del seu president, Carles Puigdemont, havia fixat un termini per assolir-la de divuit mesos. Els mateixos divuit mesos que el diputat Gabriel Rufian trigaria a tornar a una República catalana independent, ambdues coses tan probables com la tornada del rei Sebastian a Portugal.
Els dos interlocutors, esfereïts amb la possibilitat que, si la notícia es publicava, es culpés del segur daltabaix del projecte a Junqueras, frisen per trobar la forma d’enganyar als seus aliats al govern i fer-ho “marejant la perdiu”. A la negligència culpable afegien la mala fe cap als seus socis del projecte, el que diu molt sobre com entenen els republicans la unitat independentista. Fins i tot al moment culminant de Junts pel Sí, que va fer possible l’1-O.
Sembla que els responsables de preparar la independència van ensopegar amb el molt complicat principi de la realitat. Que les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. I es van arronsar, es van avesar al dia a dia administratiu i van oblidar els preparatius per a una alternativa a allò que vivien. És raonable, car l’esperit és fort, però la carn és feble, com diu l’evangeli de Mateu. El que no és raonable és continuar amb un discurs independentista un cop s’ha acceptat que no hi haurà independència.
El resultat immediat d’aquest engany, avui confessat en la gravació, va ser la jornada de l’1-O, que, si no és la més alta ocasió que van veure els segles, d’en poc s’està. La veu del poble es va fer sentir esglaiant uns dirigents que mai van creure el que ells mateixos predicaven. La unitat independentista duia a extrems perillosos i el resultat mediat d’aquest moment de glòria va ser el trencament de la unitat que l’havia fet possible. La formació de Junts pel Sí, doncs, va ser un pas en fals d’ERC, per això volen colgar-ho sota una muntanya de promeses de nous referèndums.
D’ençà de l’1-O la política d’ERC, ha estat de confrontació amb JxC fent servir la contradicció ideològica esquerra/dreta, que també explica les seves aliances amb diverses esquerres ibèriques, fins i tot de la capital. Unitat de les esquerres dites independentistes per damunt de les nacions abans que unitat independentista a dins de cada nació. Perquè el pla real, palesat pels dirigents republicans, ha estat sempre aconseguir l’hegemonia dins de l’independentisme i no la independència en si mateixa que reputen impossible. Volen el nom; no pas la cosa.
Van assolir una victòria pírrica. Al terreny de la comunicació, l’hegemonia és aclaparadora. Gairebé tots els mitjans estan al servei del govern i el seu partit. La informació sense manipulació és un unicorn; la comunicació, adoctrinament unidireccional. Tanmateix, aquesta fantàstica unanimitat al voltant d’un discurs autonomista no aconsegueix prou suport parlamentari. Un govern impotent, que només pot sobreviure si l’oposició s’ho permet, frisaria per convocar eleccions. Doncs, no sembla el que ERC estigui disposada a fer, per por a perdre-les. Eleccions, doncs, rai. Per si de cas, tancada la possibilitat electoral i per mantenir obert el carnet de ball, el govern tira endavant un gran projecte de “lunga durata”, l’acord de claredat. El cas és esgotar la legislatura i més enllà. No s’oblidi, “marejant la perdiu”.
És una actitud autoritària que s’adopta per sobre un vot negatiu del Parlament. La “lunga durata” està garantida atès que hi intervé una comissió acadèmica, especialistes en perdius. I també l’autoritarisme, car el pla preveu reunions dels partits, sempre a banda del Parlament. Encara que les recomanacions d’aquest sanedrí fossin la clau per resoldre l’anomenat conflicte polític entre Espanya i Catalunya, que no serà el cas, el govern no té cap autoritat per aplicar-les sense l’acord del Parlament.
El que sí que pot fer, i ho fa, és emprenyar la gata, amenaçant amb un referèndum sobre un remake de l’Estatut de 2006, que vingui ja raspallat de casa.
31
38
