Havent viscut en primera persona l’èpica victòria dels exiliats a les eleccions europees de fa cinc anys, és francament trist veure on som avui. Els exiliats encara ho són, però ells mateixos ja han anunciat que tanquen la paradeta. Puigdemont deixarà de ser eurodiputat aquest dilluns i Comín, en els millors dels casos, aspira a seguir sol a l’hemicicle d’Estrasburg.
El context polític d’aquestes eleccions no s’assembla en res al de fa cinc anys. El canvi és tan radical que fa vertigen i tot. Sense anar més lluny, aleshores les institucions espanyoles s’ho varen petar tot per intentar impedir la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí. I varen haver de recular. Aquesta vegada ningú no ha impugnat la candidatura de Comín. Les lectures polítiques poden ser diverses, però és evident que l’exili ja no és l’amenaça que era per a l’Estat.
Sobta fins i tot que no es parli de la possibilitat que puguin deixar Comín fora del Parlament Europeu si la Junta Electoral espanyola reincideix amb el tema dels juraments. De fet, el TJUE té pendent encara dictar sentència en el recurs de Puigdemont i Comín contra el Parlament Europeu per haver-los impedit d’exercir el càrrec durant els primers sis mesos. Una sentència que ja es veurà en què queda, perquè en el cas de Puigdemont la causa ja ha perdut l’objecte i el sentit pel fet de no presentar-se a la reelecció.
També podria quedar en res la batalla judicial sobre el tema de la immunitat. Tota la feina feta en la demanda contra el Parlament Europeu pel suplicatori havia de culminar amb una doctrina Puigdemont que protegís tots els diputats contra la persecució política. El fet que deixi de ser eurodiputat permet que el TJUE arxivi el cas sense necessitat de dictar sentència. I en funció de com evolucioni el tema de l’amnistia (cal recordar que ara no hi ha euroordres en vigor) podria fer que decaigués també la demanda de Comín.
La batalla de l’exili, tal com la vàrem concebre quasi tots, servia per demostrar que hi havia una via alternativa al pacte amb l’Estat. Havia de fer evident que es podia ser lliure sense permís d’Espanya. Que es podia acabar amb la repressió sense renunciar a res. Al final, malauradament, la batalla ha estat avortada abans d’arribar de guanyar-la. Sí, l’amnistia és una versió millorada dels pactes amb l’Estat que varen donar lloc als indults. Però és del mateix gènere.
La batalla jurídica de l’exili havia de contribuir a rematar la causa justa per a la independència unilateral. Al final, malauradament, no queda ningú a les institucions treballant per fer efectiva la República unilateralment. Tampoc defensant una estratègia amb la lògica de la causa justa. No sé si és conscient o no, però a la pràctica no canvia res. Els pactes amb el PSOE estan desmantellant els arguments de la causa justa i, en conseqüència, malbaratant els fruits de la batalla de l’exili. No hi ha una altra manera de dir-ho.
El TJUE no ha arribat a dir que els catalans som una minoria nacional perseguida. Ni ho ha dit en el cas de la immunitat, perquè encara no hi ha sentència (i no sabem si n’hi haurà mai), ni ho ha dit a la sentència que parla dels grups objectivament identificables. Els famosos GOI només els va definir en l’àmbit teòric. Però calia portar la batalla fins al final per tal que aquesta categoria fos aplicada al cas català. Potser ja només passarà si en el futur tenim una nova fornada d’exiliats.
En la situació d’excepcionalitat democràtica que va imposar el 155, dur la batalla al cor de les institucions europees va ser un desafiament enorme contra el poder de l’Estat. Ens va permetre somniar amb una derrota de la monarquia borbònica sense haver de renunciar a res. Ens va permetre mantenir la moral de victòria quan a l’interior del país tot eren renúncies i rendicions. La manera com acaba tot plegat suposa, en realitat, l’acceptació que els catalans només podem ser allò que l’Estat ens permeti ser. Tornar el conflicte a l’àmbit de la política, com deien, està suposant tornar-lo a situar en el marc espanyol. Ni més ni menys.
