Des d’aquella trobada del Cercle d’Economia en què José Manuel Lara va esbroncar –literalment– el president Maragall per l’operació de l’estatut i les sotragades del tripartit –tothom era conscient del fet que la reforma estatutària havia estat una maragallada, però també una arma llancívola del PSC envers CiU–, el Cercle havia, com abans d’aquella ocasió, navegat en les aigües de la prudència (equidistància?), amb un eix vertebrador clar, la màxima que el benefici per a l’empresa també ho sigui per a la societat on s’arrela. Sempre fins a la clausura de la trobada d’enguany. El seu actual president va agrair expressament al president Pedro Sánchez la seva contribució a la “normalització institucional” a Catalunya, el que no sols és prendre partit, sinó a més desenfocar el Cercle.
Perquè Sánchez no ha pacificat res. És més que probable que qui va “convèncer” els protagonistes del procés que havien de canviar d’estratègia fou Rajoy, amb una qüestionada aplicació de l’article 155, on PSOE va tenir una decisiva i necessària col·laboració, i l’aplicació judicial de la llei, que Sánchez ha passat d’atiar a qüestionar. La forçada pacificació la van produir les mesures ingratament adoptades amb la complicitat de qui ara hi renega mentre carrega totes les culpes en el seu actor material, el PP.
L’amnistia, en canvi, és un tret al peu d’unes institucions tan necessàries –o més– per a l’empresa com per a la ciutadania. Sense seguretat jurídica, compliment del pacte constitucional i legalitat no hi ha economia que se sostingui. El que sí que ha fet l’amnistia és desemmascarar l’abast de les accions dels protagonistes del procés, quan l’han acceptada assumint, per tant, la potestat sobirana de l’estat que els hi atorga per fer-ho. Però això no és valor de Sánchez, ans defalliment dels perseguits.
Que l’establishment català que representa el Cercle accepta Salvador Illa com a solució per al batibull dels resultats obtinguts a les eleccions de maig era obvi sense la lloança a Sánchez. No cal més que veure els editorials, els semàfors verds i les portades del diari del règim (de quin?, del que sigui) És una opció tan legítima com qualsevol altra, però de la mateixa manera que Foment es podia haver estalviat cert viatge fora del país per anar a veure al president Puigdemont, hi ha agraïments que sonen servils, són gratuïts i poden generar més divisions que consensos.
