No són molts els catalans que utilitzen l’expressió “Cap i Casal de Catalunya” per referir-se a Barcelona. Ha caigut en desús. Fins i tot, resulta estrany sentir-la per boca dels regidors de l’ajuntament de la capital. Encara que tampoc podem esperar gaire d’uns personatges de tanta baixa qualitat política i intel·lectual. No els hi coneixem cap fet destacable, tret de seure en els plenaris.
“Cap”. El mot és prou significatiu. Si consultem el diccionari català dels significats primers de Joan Coromines, veurem que la paraula “cap” vol dir el mateix que en llatí, la part superior del cos. Si seccionem el cap del cos, què queda? Un cadàver. En això es pot convertir Catalunya si la seva capital és anorreada. Qui se n’adona?
Una de les coses que més afebleix l’independentisme és aquest desconeixement de la configuració històrica de la nació. No sabem veure allò que significa el “cap”. En canvi, a Espanya no cal explicar-li aquestes coses. Recordem si no les darreres dues eleccions municipals. En les del 2019, Manuel Valls (el llavors candidat de les elits espanyolistes de la ciutat) no va dubtar a fer batllessa a Ada Colau per evitar que Ernest Maragall tingués la vara de comandament de la ciutat. Quatre anys després, el PP feia exactament el mateix amb en Xavier Trias respecte a Jaume Collboni.
No és que els candidats d’Esquerra o Junts fossin la reencarnació dels germans Badia. Ara bé, el fet que ambdós simplement representessin un esquifit independentisme fal·laç i virtual, els inhabilitava per exercir el càrrec, segons els criteris imperials. Barcelona mai pot ser governada per qui no tingui un exemplar full de serveis fidel a Espanya. La força i la projecció internacional del Cap i Casal és massa gran, i cal deixar-la sempre en mans de les minyones de l’amo madrileny.
Mentrestant, entre altres coses, la major part de l’independentisme ignora que actualment no hi ha millor tribuna per projectar una veritable política exterior catalana que aquella que hom pot fer des de la Casa Gran de la Ciutat. Us imagineu, per exemple, l’impacte que tindria en aquests moments la visita oficial del batlle de Tel-Aviv a l’ajuntament de la capital de Catalunya donada la connexió mil·lenària del poble hebreu amb Barcelona? Al govern de Pedro Sánchez li agafaria un cobriment de cor…
Els poders de l’estat saben que la batalla es lliura a Barcelona. Vull dir la batalla per acabar amb Catalunya. No és casualitat que en totes les guerres, l’objectiu principal sigui fer caure la capital de l’enemic. Quan la tens a les teves mans, la moral de derrota s’escampa ràpidament entre les rengles de l’adversari. És el prolegomen de la victòria final.
A hores d’ara, ningú no dubta del creixent procés de degradació general de Barcelona. Delinqüències de tota mena, turisme massiu que tot ho colonitza, crisi d’habitatge o la pèrdua galopant de catalanitat, són només la punta de l’iceberg d’una davallada que tots els barcelonins (tret dels que viuen de la menjadora municipal) veiem dia rere dia. Naturalment, els altaveus “rojigualdos” s’encarreguen de difondre per terra, mar i aire aquest declivi sempre comparant-lo amb la puixança de Madrid. Ells saben al que juguen. Nosaltres, som a la inòpia política i patriòtica.
