És antinatural estar en contra dels pagesos del teu país, especialment quan el teu país està ocupat. Per això els nostres tractors han estat rebuts com si fossin tancs dels Aliats i no s’ha sentit ningú cagant-se en la mare que els va parir per tallar les carreteres. Jo també estic a favor dels pagesos malgrat que, com tants altres, no sé ben bé què demanen. Tant me fa. Me’n refio, em sembla una obvietat que no s’inventen les emprenyades i tinc molt clar que a mi em convindria que estiguessin satisfets de fer la feina que fan. Jo vull que hi hagi catalans que cuidin la nostra terra perquè ens doni bon menjar i perquè estigui endreçada i bonica.
Sap greu que els pagesos catalans vagin coordinats amb els pagesos espanyols, en comptes de coordinar-se amb Europa de manera independent. Sap greu que es facin fotos amb Junqueras, i sap greu saber que si hi hagués anat algun enviat de Puigdemont, segurament l’haurien mantejat. Sap greu veure com s’han deixat pacificar pel Govern. Però què en podríem esperar, tenint en compte que a ells els toca queixar-se a uns dirigents que han renunciat a l’exercici de qualsevol poder?
Abel Cutillas piulava l’altre dia un comentari que toca el moll de l’os: “A Catalunya, políticament ara mateix passa una cosa molt curiosa, l’estabilitat està basada en la revolta permanent simulada, des de la literatura i el pensament, als actors, humoristes, periodistes, convergents rebels, la pagesia i el Parlament.” Què podem esperar dels pagesos si tenim unes institucions i unes elits polítiques i culturals que només fan veure que lluiten i contra no se sap ben bé què?
En els rings del sistema, tota lluita és comèdia, com el pressing catch però molt més avorrit. Els partits polítics que ens haurien de defensar col·laboren amb els nostres repressors. La televisió que hauria d’informar la nació catalana es passa el dia explicant coses que passen a Espanya, molt sovint en castellà. Els escriptors promocionats pel sistema editorial, que haurien de prestigiar la nostra llengua i nodrir el marc cultural compartit, fan novel·les que només pel títol ja t’aturen, de cursis. Una gran part de la música que es fa en català sembla sortida dels cassets que ens posaven al cotxe quan érem petits. Per no parlar dels humoristes, que només són capaços d’ofendre la caverna espanyola. La majoria d’intel·lectuals que surten als mitjans són o pessimistes o uns aprofitats o les dues coses alhora. Etcètera. Tota la part de dalt del castell és tova i cau perquè fa massa temps que no defensa res de manera genuïna.
No m’estranya que fos a Catalunya on es van veure símptomes prematurs del virus woke que ara infecta Occident i que està generant anticossos reaccionaris arreu. El wokisme, que en essència el que fa és negar la naturalesa humana, lluita, amb estridència i escàndol, contra fantasmes. És una lluita simulada que als remenadors de cireres d’arreu ja els convé per no haver de fer front a debats genuïns, com a mínim de moment, mentre al món real les coses no caiguin pel seu propi pes. Bé, doncs abans que als Estats Units esclatés el deliri del construccionisme social i la seva contrapartida trumpista, aquí a Catalunya les elits ja construïen una realitat alternativa pensada pel ramat, una realitat en la qual faríem la independència de la llei a la llei i sense tirar ni un paper a terra i al final faríem cooficial el castellà.
Enmig de la creixent guerra cultural que hi ha als països occidentals, el nacionalisme woke al qual ens aboquen les elits polítiques i culturals catalanes ens col·loca en un lloc molt perillós. Podem rebre molt fort de totes dues bandes. Dels wokes pel fet de ser nacionalistes i dels reaccionaris pel fet de ser uns tita fredes. La bona notícia és que la història ens ofereix, un altre cop, l’oportunitat de desllorigar un nus que espanta. Si amb l’objectiu de fer la independència som capaços de construir un nou nacionalisme que sigui desacomplexat i alhora integrador, a banda de fer la independència calla que de passada no salvem el món. Si, per contra, continuem lluitant de mentida, acabarem a l’ull de l’huracà.
