La radiografia que publiquem avui de com han evolucionat les carreres dels comandaments policials que van estar relacionats directament amb l’1-O és molt significativa. Els càrrecs dels cossos estatals, especialment els de la Guàrdia Civil, han estat recompensats obertament. Un d’ells, Diego Pérez de los Cobos, fins i tot s’ha permès el luxe d’enfrontar-se a un ministre del PSOE i demostrar que a Espanya qui mana és el deep state i no el govern. Les carreres dels Mossos claus de l’octubre del 2017, en canvi, han entrat en declivi per vies diverses, fins i tot després del miratge d’una restitució fugaç, en el cas de Trapero.
Els comandaments dels Mossos del 2017 va voler ser raonables. No volien que ningú prengués mal en un referèndum que al capdavall l’Estat deia que no tindria cap validesa. Sobretot, no volien ser ells els autors de la violència contra els ciutadans aplegats davant dels col·legis electorals. Però tampoc estaven disposats a rebel·lar-se. Per això van intentar que la Generalitat diluís la consulta –per exemple, que es recondís i es fes només en recintes privats i no en escoles públiques– i van preparar discretament un pla per si havien de detenir la cúpula del Govern: ho van explicar en el judici de Trapero, per salvar-lo.
I en aquest intent d’equilibrisme van acabar formant part de la llista dels que van prendre mal. Per totes bandes. Investigats, acusats, jutjats i pressionats per l’Estat. Rebutjats per l’independentisme a partir del 155 i de les protestes contra la sentència del Suprem. I amb greus fractures internes que continuen obertes: les més visibles són, en pols oposats, el cas de Trapero, oblidat en un despatx, i el de Lluís Escolà, condemnat a presó gràcies a informes dels seus mateixos companys, simplement per haver donat suport a Puigdemont.
Queda clar, també en aquest terreny, que els intents de negociar qualsevol cosa amb Espanya acaben devorant els seus protagonistes d’una manera o altra. És o amb ells o contra ells. No hi ha terme mitjà. O fins ara no l’ha trobat ningú.
