Sandokan, Orzowei, La abeja Maia, Ivanhoe, Heidi, De los Apeninos a los Andes, Con ocho basta, La casa de la pradera, Los payasos de la tele, Un globo dos globos tres globos, Jackie y Nuca, Curro Jiménez, Un dos tres… Seguim? Aquesta va ser la dieta audiovisual de la meva generació fins que no va aparèixer TV3. Va ser increïble descobrir la televisió en català, una sensació marejadora perquè et canviava el centre de gravetat. Sí, alguna cosa havíem vist al circuit català de TVE, però allò era una altra cosa. Allò era Una Televisió Sencera en Català.
Jo tenia tretze anys el dia de la primera emissió de TV3. El meu fill petit en té ara dotze. Han passat trenta-vuit anys, i la seva dieta mediàtica és igual que la meva a la seva edat: 100% en castellà. Cap contingut de la Corpo ha aconseguit captar el seu interès i es passa la vida a Titk Tok i Youtube, amb incursions de consum familiar de sèries i pel·lícules a Netlfix, on el català també és absent. Com Penèlope, que de dia teixia la tela i de nit la desfeia, en trenta-vuit anys hem tingut temps de normalitzar el català a l’audiovisual i tornar-lo a desnormalitzar. Som pràcticament on érem i cal tornar a començar.
El català no s’està morint, però la nostra relació col·lectiva amb la llengua necessita una sacsejada si no volem entrar definitivament en camins molt perillosos, com ara aquest de la irrellevància audiovisual. Dic que el català no es mor i sóc conscient que allò que és popular i que dóna likes i retuits i minuts de televisió és afirmar el contrari, però una llengua que es mor no té la capacitat demostrada d’incorporar nous parlants que té el català. Una llengua que es mor tampoc no té una transmissió generacional de pares a fills tan robusta com la del català, fins i tot quan el matrimoni és lingüísticament mixt. Una llengua que es mor no té dues ràdios líders, ni un sistema d’ensenyament principalment en català (la immersió és un animal mitològic), ni una administració com la Generalitat amb més de 200.000 funcionaris que funciona en català. Una llengua que es mor no té un club de primera línia mundial com el Barça fent-la servir com a llengua corporativa, ni té teatres, ni editorials, ni dotzenes de diaris en paper i digitals, nacionals i locals. Ni té Manel, ZOO Posse, la Sotana, el Soterrani, Sàpiens o Time Out. (Obro parèntesi: pràcticament tot això que dic aplica a Catalunya però no a la resta de països catalans. Malauradament, la fragmentació administrativa, política i psicològica fa impossible fer una anàlisi conjunta que valgui per a tots, i per tant és millor que la realitat lingüística al País Valencià, les Illes o Catalunya Nord la descrigui algú que la visqui cada dia, i aquest no sóc jo).
No, el català no es mor a Catalunya, però sí que és cert que han passat coses que, si no hi ha reacció, a la llarga poden matar-lo. La primera, el procés de residualització audiovisual, que ha corregut en paral·lel a la degradació del projecte empresarial de la CCMA. La Corpo era un gran portaavions de la llengua i ara és un vaixell envellit i desnortat, a punt d’encallar en un platja solitària on d’aquí a uns anys s’haurà convertit en ferralla… a no ser que hi hagi una reacció decidida per part del poder polític. Tan decidida, ràpida, determinada i valenta com la que va portar a la creació de TV3 l’any 1983. La Corpo s’ha de refer de dalt a baix sense contemplacions, garantint una sortida digna a qui n’hagi de sortir, dotant-la de directius i professionals de l’audiovisual del segle XXI, i del pressupost suficient per poder ampliar continguts, targets de públic i canals de distribució, des de la televisió convencional a la més nova de les xarxes socials. Ens hi va el país, no hi a res més important que això en matèria de llengua i cultura, perquè fer això amb la CCMA automàticament té efectes multiplicadors positius en tot el sistema cultural, no només en l’audiovisual. Pere Aragonès, això és feina teva.
Un segon fet de gran impacte és el procés migratori experimentat des de 2004, que és l’any que per primera vegada arriben a Catalunya des de fora d’Espanya més de 100.000 persones. En total, de 2004 a 2020 arriben a Catalunya 2,3 milions de persones d’arreu del món, i també en marxen moltes, 1,3 milions. El balanç net és d’un milió de nous ciutadans. (Font: IDESCAT). D’aquests, els que estaven en edat escolar s’han integrat en el sistema educatiu i per tant han tingut una acollida al país en català, però els adults han entrat directament en el sistema productiu, majoritàriament en feines de baixa qualificació i salari en les quals no hi ha requisit lingüístic de cap mena. L’impacte demogràfic ha estat brutal i una de les conseqüències ha estat la reducció percentual (no absoluta) dels catalanoparlants que reflecteixen totes les enquestes, i una sensació al carrer de minorització lingüística que genera angoixa en molts parlants: abans de la immigració multinacional els catalanoparlants érem més o menys el 50% de la població, i ara som entre el 30% i el 40%, segons les enquestes. I aquesta angoixa lingüístico-identitària, si no es vigila, es pot convertir fàcilment en frustració, malhumor, agressivitat i, finalment, en actituds de rebuig a l’estranger, és a dir xenofòbia. Això sí que seria el desastre final per a la llengua.
Cal tornar-se a posar les piles urgentment, doncs, però essent conscients que, avui, per fer política lingüística, no valen els motllos dels anys 80, 90 i fins i tot de la primera dècada del segle, perquè han canviat dues coses fonamentals que aleshores ajudaven i que ara faran tot el possible per fer-nos fracassar: el PSC i els tribunals. Tot el que es va fer en matèria de llengua els primers 30 anys d’autogovern (1980-2010) es va fer amb la complicitat del PSC i dels tribunals. El tema formava part dels pactes fundacionals de la transició. Per això el PSC participa en tots els avenços legals de la llengua (de la primera llei de normalització lingüística de 1983 a la llei del cinema de 2010), i per això els tribunals, amb el Constitucional al capdavant, sempre van protegir la columna vertebral del sistema de protecció del català, especialment pel que fa a l’escola. La implicació del PSC, en un país on els dos grans partits arreplegaven el 70% del vot i el 100% del poder, deixava sense oxigen polític i mediàtic les posicions contra el català. I la complicitat del Tribunal Constitucional blindava per dalt la llengua dels embats jurídics dels ultres.
Doncs bé, tot això ho hem perdut. El PSC d’avui ni tan sols aprovaria la llei de normalització de 1983, i no serà còmplice de cap política lingüística que es pugui impulsar des del parlament o des del govern. S’ha convertit en un partit espanyolista, amb la qual cosa els grans consensos en matèria de llengua són impossibles. I els tribunals, què dir dels tribunals. Després de la sentència de l’Estatut tot es va començar a girar com un mitjó, i amb el procés els jutges s’han autoerigit en els garants de la unitat de la nació espanyola en la seva versió més unitarista, conservadora i al·lèrgica a la diversitat. Qualsevol reforma legal a favor del català serà primer combatuda pel partit més votat del Parlament, amb el que això implica de discòrdia social interna; i en cas de ser aprovada, serà immediatament tombada per la justícia.
Si es vol fer política lingüística, doncs, haurà de ser amb mètodes nous i caldrà combinar intel·ligència governamental amb implicació popular. Entre tots, hem de tornar a posar la llengua al centre i fer-ho en positiu. Inundar el mercat de continguts en català de qualitat, des del sector públic i el privat. Oblidar-se de fer lleis i normatives noves que s’estavellaran contra la justícia espanyola, i centrar-se a fer complir les vigents, les que ja han passat el filtre de la constitucionalitat, sobretot en aquells aspectes que afecten les obligacions lingüístiques de les grans empreses. Crear mecanismes i facilitats per a la incorporació a la llengua de més i més nous parlants, posant-hi els diners que faci falta. Buscar complicitats en tanta i tanta gent que, malgrat no estar a favor de la independència, entén perfectament que el català necessita protecció i impuls. Trencar les barreres comunicatives amb la resta de territoris de llengua catalana. Transformar el sistema productiu i reduir dràsticament la precarietat laboral, que també acaba essent precarietat lingüística. Tornar a explicar –a explicar-nos– que sense el català no som ni serem res. I tot això amb un somriure, sí. Seduint, sí. Evitant que la bandera de la llengua l’agafin els sectors més essencialistes del catalanisme. Sense traçar línies divisòries internes de nosaltres i ells. Actuant, fent-ho bé, fent-ho amb sentit comú, amb fermesa i alhora empatia. El català no necessita manifestos malhumorats. Ens necessita a tots i necessita polítiques guanyadores, polítiques Niké.
12 
41 
