Quan et falten metges i infermeres i mestres, i tantes altres coses bàsiques, és una mica agosarat pensar en astronautes, satèl·lits, estacions espacials a Mart… o muntar una NASA catalana amb quatre duros.
És fàcil, facilíssim, fer-se un tip de riure amb els neguits preelectorals del conseller Puigneró, a qui podem imaginar ansiós de fer anuncis espaterrants per seduir els terrícoles catalans que, si el coronavirus ho permet, haurem d’anar a votar el dia dels enamorats de 2021.
Però després de fer una mica de conya (merescuda) amb l’Agència Espacial Catalana, anunciada com si fos un bolet galàctic, anem a pams.
Comencem pels nostres futurs veïns de la península ibèrica. Ras i curt: els ha faltat temps per descollonar-se d’aquesta sorprenent iniciativa. El mateix que van fer, fa uns anys, d’una altra idea lluminosa, però poc treballada i molt boicotejada: la república digital. Un altre castell de focs, bonic però efímer, perquè ja és tradició catalana apuntar bé, però fallar en el tret.
Tanmateix, una excel·lent idea: el món digital, que ja comença a ser tan real com el món físic, és una fantàstica escletxa per escapar-se “una mica” d’Espanya. Puigneró apuntava cap a una estratègia alternativa molt interessant, no tan diferent de la que han dissenyat tantes iniciatives privades digitals i virtuals: a la xarxa hi ha oportunitats de construir identitats tan sòlides i viables com les que aparentment són “de tota la vida”. L’homo sapiens és un expert en això: en el fons, tot és una construcció del nostre cervell, assumida per una majoria suficient de persones.
Però anar a la Lluna o construir ciutats a Mart o vés a saber a quina lluna de quin sistema planetari de quina llunyana galàxia no té res de virtual.
Per això mateix, si un projecte potent i innovador és català, a Espanya el presenten com un projecte espanyol.
I si a sobre sembla que Catalunya se’ls escapa per on menys s’haurien pogut imaginar, per l’espai, doncs fotem-li ironia i humor, per desacreditar una idea realment innovadora, disruptiva, possibilista i coherent amb la realitat del sistema educatiu i empresarial català, així com amb les oportunitats d’obrir la cursa espacial a petites o mitjanes empreses, a projectes no controlats pels estats…
En el fons, això del “Newspace”, va d’això: de saltar-se els controls estatals i els grans conglomerats d’interessos industrials emparats pels estats.
D’anar a la Lluna o a Mart per lliure, dintre de la millor tradició de la lliure empresa, del liberalisme-capitalisme. de la iniciativa privada (amb una empenteta pública).
Intolerable, per descomptat, que un projecte com aquest no el presentin Pedro Sánchez o el ministre-astronauta, Pedro Duque, aspirant a presidir d’Agència Espacial Europea.
Problema? Voler fer-ho amb quatre duros i a partir del pressupost de la gestoria autonòmica de la Generalitat. I a sobre, amb presses electorals, que solen ser flors que no fan estiu.
A canvi, hi ha prou exemples al món (Virgin, Tesla i tants altres), i prou sector aeroespacial i aeronàutic a Catalunya, com perquè sigui molt, molt més interessant, mirar més cap a la Lluna que cap al dit d’un conseller.
Ja que “estarem espanyols” encara per una temporada, cal adonar-se que és la primera vegada en molt de temps que en aquest Estat surt una idea, molt primària, poc esbossada, feble, tot el que es vulgui, però enfocada intel·ligentment cap a un futur diferent: en comptes de més cambrers, bars, resorts turístics, “quelis” i paletes, tenim una oportunitat de pensar en naus espacials, astronautes, colònies marcianes i negocis seriosos.
La revolució industrial del XIX va començar exactament així. També feien molta conya amb l’electricitat, el vapor, els trens o el automòbils… La qüestió és passar de les ocurrències a les idees de veritat, i saber-les convertir en oportunitats i realitats, més enllà de les gracietes preelectorals.
1 
