L’ajuntament de Castelló, governat per PP-Vox, amb l’alcaldessa Begoña Carrasco al capdavant, ha instal·lat un ornament floral presidit pel nom de la ciutat en espanyol: Castellón. Aquesta acció, destinada a fer visible que el municipi és a les mans de la ultradreta i de l’ultranacionalisme espanyol, segueix el pla catalanofòbic de la Generalitat Valenciana, també a mans d’aquests fills ideològics de Franco, d’anorrear la llengua catalana del País Valencià i d’inferioritzar-ne els parlants. Saben que la llengua els deixa científicament en ridícul quan afirmen que la nació catalana no existeix perquè, segons ells, tot seria Espanya.
L’odi a la nostra llengua, la llengua dels Països Catalans, porta aquesta gent a canviar els noms de les poblacions del País Valencià com feren anys enrere a les colònies d’Ultramar. Els noms de les viles i ciutats de la terra que pretenen sotmesa, Castelló, Torrent, Elx, València…, no signifiquen res per a ells; la terra, si no té una toponímia espanyola, els fa fàstic. Necessiten que cada centímetre que trepitgen sigui una colònia de Castella, un districte de Madrid, una perifèria de ‘por el imperio hacia Dios’. I això és el que fan: Castellón, Torrente, Elche, Valencia… Fins i tot l’accent de València els fa venir basques.
Conseqüent amb aquesta catalanofòbia, la batllessa Begoña Carrasco autoproclamada banderera del ‘bilingüisme’, es dedica a hispanitzar tots els noms que troba escrits en català. Per això estic segur que estarà encantada que jo, fidel al seu esperit, bilingüitzi el seu cognom i l’escrigui en català. Li sembla bé, senyora Coscoll?
L’alcaldessa Carrasco/Coscoll i el seu govern, empesos per l’odi, ni tan sols han respectat que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que és qui té la competència en toponímia al País Valencià, d’acord amb l’Estatut, emeti un dictamen sobre la qüestió. Entenen Espanya/Castella com una religió, i creuen que, com tal, té un estatus diví que la situa per damunt de la ciència. Aquesta és la raó per la qual violen la llei, posen noms il·legals a les poblacions i vomiten sobre la llengua que dona nom als diferents indrets de la terra valenciana. L’odi que senten vers el català i la nació catalana és tan immens, tan ferotge, tan descerebrat, que la sola visió d’un rètol que digui ‘Castelló’ o ‘Elx’ els pot provocar un cobriment de cor. Per evitar-ho, fent palès el seu analfabetisme, proclamen sense el més mínim sentit del ridícul que el català i el valencià són llengües diferents. Oi que sí, senyora Carrasco/Coscoll? S’imagina, el lector, que aparegués un mestretites que digués que el castellà i el mexicà, o el castellà i l’andalús, o el castellà i l’argentí són idiomes diferents? Doncs això és el que fan aquests talibans amb el català, valencià, mallorquí, menorquí, fragatí, eivissenc, formenterenc… Pensen que si esquarteren la llengua esquarteren la terra, és a dir, esquarteren la nació.
A ultramar van dur a terme un procés de substitució lingüística que va reeixir. Van satanitzar les llengües autòctones, van imposar-hi la seva a fi de sentir-se com si fossin a Toledo o a Valladolid, i van reeixir. Just al contrari de casa nostra. A casa nostra, tot i ser molt més a prop, no ho van aconseguir, i això els treu de polleguera i els humilia. D’aquí la nova ofensiva contra la llengua catalana. És així com l’alcaldessa Carrasco/Coscoll i la seva tropa municipal, segueixen fil per randa les directrius de Franco i del seu règim feixista per tal d’hispanitzar la toponímia dels Països Catalans.
Ara fa uns dies, amb molt bon criteri, un grup d’acció ciutadana va retirar la ‘n’ de ‘Castellón’, cosa que va indignar Carrasco/Coscoll i els seus fins al punt de córrer tot dient que “reposarem la ‘n’ tantes vegades com siga necessari per respondre als intolerants amb el topònim bilingüe”. Ni els passa pel cap que el grup d’acció ciutadana estigui disposat a traure la ‘n’ tantes vegades com calgui. Però, per si fos poc, Carrasco/Coscoll té el cinisme d’afirmar que “la ‘n’ és un símbol de llibertat”. A aquests extrems arriben. Franco, com ells, també deia que rebatejar Castelló, Sant Quirze o Sant Boi amb els noms de Castellón, San Quirico o San Baudilio era un símbol de llibertat.
Arribats aquí, penso que l’alcaldessa Carrasco/Coscoll, que diu que la versió d’un nom en dues llengües “permet que cadascú s’expressi en llibertat”, serà conseqüent i no trigarà a bilingüitzar la seva signatura i a imposar la versió catalana del seu cognom cada cop que hom en faci esment, ja sigui oralment o per escrit. Si no importa dir Castelló o Castellón, adduint que són la mateixa ciutat, tampoc no importa dir ‘alcaldessa Carrasco’ o ‘alcaldessa Coscoll’, adduint que són la mateixa persona. Bon dia tingui, senyora Coscoll.
