Si ens hem de guiar per la quantitat de persones assistents al tancament de campanya en els comicis de Castella i Lleó, una cosa està clara: aquells que en data com aquesta, però de fa 15 anys, semblava que podien assaltar els cels, pateixen un deteriorament sostingut mentre l’spin-off del PP sembla fins i tot capaç de fer-li el sorpasso al pare.
Haig d’entregar aquesta peça d’opinió abans no en tinguem resultats definitius, però algunes dinàmiques s’estan consolidant i no crec que res canviï d’aquí a unes hores: d’una banda, el creixement de Vox, poc pressionat gràcies a la manca de responsabilitats de governar en l’escena més convulsa, l’estatal. D’altra, l’emergència de certes forces polítiques vinculades a l’Espanya buidada, el qual recorregut serà versemblantment tan efímer com el que han tingut a altres parts de l’estat. Però també la decadència de les forces institucionals, claríssima en el cas del PSOE, en part pels escàndols actuals, i diria que també implícita en el PP, ja que mentre no tinguin el govern a la Moncloa veuran com qualsevol proposta que facin com oposició serà “millorada” pels d’Abascal.
En general, es coincideix a dir que les eleccions autonòmiques celebrades avui han estat afortunadament allunyades del pim-pam-pum estatal, “hodio” inclòs. Centrades en els problemes que es poden resoldre en l’àmbit autonòmic, l’anècdota l’ha marcada Vox en dir que les declaracions valoratives es faran des de la seu central i que les emetrà directament Abascal. Això ha estat entès com la significació unipersonal i autoritària del partit, la mateixa que ha marcat l’expulsió d’alguns dirigents territorials i l’enfrontament directe amb els que l’han criticada. Però per a bé o per a mal, és l’essència d’un partit que renega de l’estat de les autonomies. Per què hauria d’enaltir el lideratge d’unes estructures territorials en les quals no creuen?
Finalment i quant a si aquesta decisió respecta o no el mandat constitucional de què l’estructura i funcionament dels partits siguin democràtics, potser hauríem de recordar primàries degradants en els diferents partits que diuen respectar-la i el fet obvi de l’elecció d’Abascal com a líder del partit pel mateix procediment. Al final, és el mateix que succeeix a les eleccions generals, on l’electorat elegeix uns diputats que a la vegada han escollit Pedro Sánchez com a president del govern. A qui no li agradin un i altre sols ha d’esperar la pròxima oportunitat per fer-los fora.
