Quan tots pensàvem que la dimissió del president de la RFEF era un fet, el senyor Rubiales ens ha sorprès, segurament per la candidesa de la gran majoria de la població (inclús la periodística), amb una actuació quasi idèntica a la que protagonitzava Donald Trump, poques hores abans a una comissaria de Fulton a Georgia. Aprofitant l’innegable populisme que abraça el descontentament sociopolític actual (arreu), ambdós personatges s’han aferrat a les adverses circumstàncies que els envolten, per atacar als qui els acusen, descrivint-los com a tergiversadors o mentiders i erigint-se ells en autèntiques víctimes de la controvèrsia (¡Ésto se arreglará en los tribunales!…)
Com si es tractés d’una reconvenció jurídica (tu em demandes i jo no només et contesto, sinó que et demando a tu), el que havia de ser una dimissió i un sincer perdó, s’ha convertit en un autèntic atac, despietat i revestit de tones de testosterona manipuladora, una mena de barreja d’aquell “siiiiiiii” de Cristiano Ronaldo quan rebia una pilota d’or, de les conductes més baixes moralment vistes a la saga de Torrente (que confesso haver vist en la seva integritat), i de la posada en escena més espartana de Santiago Abascal; masclisme en estat pur.
Ben segur que un dels actes més difícils d’executar per les persones, ha de ser assumir els errors que inexorablement un va cometent en el decurs de la seva vida, i encara més, demanar perdó a l’ofès o als ofesos; calen moltes virtuts per fer-ho. En primer lloc, cal ser humil, perquè l’arrogant és incapaç d’admetre que s’ha equivocat o que es pot equivocar; ell no és que tingui raó, és que la raó és propietat seva. Cal ser empàtic, perquè per fer-ho, primer s’ha d’escoltar a qui ha patit el greuge, i no estaria de més mirar d’entendre’l. Calen moltes coses més, però sobretot cal ser intel·ligent per damunt de tot, perquè fins i tot un ambiciós (com és el cas de Rubiales), si vol aconseguir allò que ambiciona (en aquest poder i molts diners), només hi podrà aspirar si entoma els errors per aprendre a no repetir-los, tot desplegant les conductes honorables que d’ell s’esperen.
Ser president de la RFEF no és gens menor; perquè es facin una idea del que suposa, aquest senyor cobra set vegades més que el president del Govern d’Espanya (quasi 700.000 euros de Rubiales, per 90.000 de Sánchez). Ja costa d’entendre aquest diferencial retributiu, quan la comparació és amb el màxim dirigent públic d’un estat de la UE, però segur que l’explicació la trobaríem (justificadament o no), en tot allò que mou el futbol, des de les emocions fins als mateixos diners… Per això és mesquina la conducta, i per això a Rubiales li manca talla per presidir la RFEF, perquè representa desenes de milers de futbolistes que somien ser la nova Putellas o el nou Messi, perquè lidera l’esport més practicat a Espanya, i se li ha d’exigir sense fissures una representació institucional exquisida, pulcra i exemplar; no s’hi valen mitges tintes, i ho sento Luís Enrique, no n’hi ha prou de demanar perdó, el càrrec porta implícita la impossibilitat de cometre obscenitats com tocar-se els seus genitals, o traspassar les fronteres del que és inacceptable en l’àmbit de la llibertat sexual de tota persona.
És molt groller que aquest home hagi construït un relat d’un consentiment, fabulant amb una conversa amb la jugadora agredida que mai no va existir, perquè així ho ha dit Jennifer Hermoso des del primer moment en què va explicitar la seva incomoditat; és de mafiós que el seu entorn li demanés a la jugadora que col·laborés per ajudar-lo, pressionant-la desmesuradament i és vomitiu que utilitzés les seves filles com a escut emocional d’una opinió pública, que li retreu sense embuts les seves conductes impulsives i sexualitzades.
En la seva compareixença davant l’Assemblea de la RFEF, va qüestionar el feminisme social i polític, va reivindicar la vigència global del gènere masculí, i va desqualificar la vicepresidenta Díaz, les ministres Montero i Belarra i polítics com Echenique; si algú escoltés aquestes seqüències de forma individualitzada, i fora de context, segur que arribaria a la conclusió d’estar escoltant un discurs d’un polític de Vox, o qui sap si el discurs d’algú que aspira a ser-ho…
Aquest desagradable episodi viscut al futbol espanyol, ens ha de servir a tots per veure el feminisme com la imprescindible reivindicació històrica de ser capaços de dotar-nos, a dones i a homes, d’idèntics instruments de vida, perquè la igualtat ha de ser el fi perseguit després d’una desigualtat sistèmica i que es perpetua des de les primeres civilitzacions. Els qui tenim una edat també hem de ser capaços de veure que certes conductes, que abans hom veia com a normals, perquè eren socialment acceptades, ara no tenen cap mena de cabuda en la societat moderna.
Per últim, hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Aquí l’interès a protegir era claríssimament Jenni Hermoso i, per extensió, totes les futbolistes que, amb una decisió valenta i admirable, han deixat la selecció mentre sigui dirigida per qui no respecta de forma escrupolosa la seva llibertat com a dones.
6
13
