Els pronòstics sobre les eleccions catalanes, com era previsible, s’han complert. El PSC és el gran guanyador de la nit electoral i l’únic misteri per resoldre és si Salvador Illa comptarà amb els vots d’ERC per ser investit president de la Generalitat o el PP li prestarà el seu suport. Probablement, els populars seran extraordinàriament generosos, perquè voldran compartir amb els socialistes la victòria sobre l’independentisme. Si l’estratègia d’amnistia ha funcionat és perquè abans algú havia condemnat. No pot haver-hi poli bo sense poli dolent. Els Comuns, per la seva part, entregaran els seus principis en un bufit a canvi de l’esperança de recol·locar els líders d’ICV a qualsevol organisme públic ben retribuït. El Hard Rock s’oblida amb una bona cadira.
No hi haurà repetició electoral, perquè, a excepció d’AC, cap partit té incentius per prendre el risc d’exposar-se novament a la ira dels electors. El cansament i la ràbia s’intensificarien a una nova cita amb les urnes i l’únic que podria millorar encara més els seus resultats seria Salvador Illa. Tanmateix, ara no vol la confrontació. Vol pacificar el conflicte i soterrar per sempre el procés i, per tant, una nova data electoral enviaria el missatge que el mambo encara continua. De fet, els partits independentistes també volen soterrar el procés i passar pàgina perquè políticament es troben a un atzucac. L’enuig actual sols beneficia a AC i, després de la seva entrada al parlament, a Junts saben que és una prioritat tallar-los el camp de joc, no sigui cas que es conformi a la seva dreta una amenaça competitiva electoralment.
Com explicàrem fa més de dos anys en la nostra primera columna, el procés havia conduït el catalanisme a un trilema del qual no sabia com sortir-se’n. El camí de la ruptura amb Espanya podia tenir dues prioritats diferenciades difícils de compatibilitzar: l’èmfasi en la legitimitat democràtica del moviment, popularment simplificat com això va de República, o en la identitat nacional/lingüística, conegut com la màxima es tracta de Catalunya. L’ensopiment i l’atonia per inèrcia facilitaren el triomf del llenguacentrisme i el moviment independentista s’ha circumscrit més als votants amb una forta identitat nacional catalana, que, demogràficament, no són una majoria al país.
Les conseqüències, òbviament, s’han fet paleses a les últimes eleccions. Si el cicle de mobilitzacions fins a Urquinanoa eixamplà la base perquè milers de persones esgotades, decebudes i frustrades podien imaginar un futur millor a un Estat independent, el llenguacentrisme, més enllà de salvar la llengua, no ha sabut configurar cap proposta de societat alternativa. Per aquells que no passen dificultats econòmiques, una Catalunya íntegrament en català pot ser una proposta engrescadora, però per la majoria de la població que s’empobreix cada dia, jugar-se la feina, la llibertat o la vida per tenir els mateixos problemes en llengua catalana no és una idea massa seductora.
Els militants de la llengua no són capaços d’entendre que la seva estratègia, per si mateixa, no pot guanyar adeptes a la causa. Els immigrants que no tenen el català com a llengua materna, no sols han d’aprendre-la, sinó adquirir una identitat nacional llenguacèntrica, on la llengua ho és tot i concentra totes les emocions, angoixes i pors de la identitat catalana. Per als catalans formats en aquests codis afectius, rebel·lar-se en armes contra l’Estat, morir per tenir un Estat que eviti la desaparició del català, és un comportament lògic, racional i natural. Tanmateix, per a tots aquells que no han begut aquesta catalanitat des de la infantesa, que no deixa ser una mena de religiositat, una identitat col·lectiva unida pel martiri i la redempció, jugar-se el coll per una llengua apresa no és racional ni natural.
Per tant, l’únic camí obert a hores d’ara per al catalanisme és la tradicional col·laboració amb Espanya per detenir la campanya d’extermini lingüístic i Salvador Illa i el PSC saben perfectament que no tenen millor ferramenta per domesticar el país que una esplendorosa política cultural en català. No tinc dubtes que dissenyaran una efectiva i ben finançada cultura universal en català per pacificar els literats descontents: vistosa, exquisida, elitista, amb tocs noucentistes que calmi els ànims intranquils de molts. Es publicaran llibres, molts llibres, es convocaran molts certàmens literaris i es filmaran més pel·lícules en català. La magra indústria cultural en català sentirà certa abundància gràcies als pressupostos públics, mentre en la resta d’àmbits i aspectes no es tocarà res. Tampoc es farà cap política contra la llengua. La inèrcia de les tendències demogràfiques i les noves tecnologies serà suficient per arraconar el català a les reserves índies. Tot i això, el PSC s’encarregarà que siguin reserves índies amb les millors edicions dels clàssics de la literatura universal en català.
Fins i tot, crec que ja hi ha un arquitecte per aquest pla mestre. Fa unes setmanes, el periodista Jordi Amat publicava un article sobre el buit cultural que llegava el procés per la falta d’un creador totèmic que dirigís les forces naturals de Catalunya. En llegir-lo, vaig pensar immediatament que Amat es presentava per aquest càrrec davant de la nova administració. Ell és l’home perfecte per edificar aquesta cultura de la pacificació, del pensament que supera els problemes terrenals i mesquins del nostre dia per fer literatura pura. Al catalanisme, un moviment polític amb un excés de lletraferits i una mancança notable de revolucionaris populars, l’anhel de guanyar un Premi Nobel sempre ha sigut més fort que el de fundar un Estat i aquesta serà la flauta que tocaran per reconciliar el país.
Malauradament, tindrà èxit per tres raons. La primera és la fam i la misèria. Els artistes i creadors han de pagar les seves factures i, per necessitat, participaran en la cultura de la nova catalanitat universal. La segona raó és el pragmatisme: els militants de la llengua es trobaran en la necessitat d’utilitzar qualsevol recurs disponible per millorar la presència pública del català i, en conseqüència, també col·laboraran malgrat que sigui amb la intenció de resignificar-ho en clau nacional. Entre ser-hi o no ser-hi presents a la festa, decidiran que millor ser-hi ells per veure què poden dirigir; mentre que l’objectiu d’aconseguir el reconeixement del català a la Unió Europea també exigirà cooperar amb el PSOE. La convergència d’interessos desincentivarà la polarització i la confrontació. Finalment, molts entraran al joc per simple esgotament. Davant l’absència d’alternatives de futur viables, creïbles o engrescadores, no romandrà res més que treballar per la llengua.
