Durant els anys més durs de la campanya jurídica i mediàtica contra els independentistes, pocs d’eixa cosa anomenada intel·lectuals espanyols tingueren el valor de denunciar el malaltís clima d’odi que els mitjans de comunicació fomentaven i l’extensió i normalització del dret penal de l’enemic que les autoritats aplicaven als catalans. Una de les excepcions fou el filòsof Ignacio Sánchez-Cuenca, qui protagonitzà un agre debat amb Santos Julià, el gran padrí de la historiografia espanyola i un dels portaveus del grup PRISA. Aquesta actitud feu que deixés les pàgines de El País, on era firma habitual, i acabés a La Vanguardia, que mantenia una línia més cívica en la seva oposició a Puigdemont. Finalment, el 2018 arribaria a publicar un dels pocs llibres, per no dir l’únic, sorgit des de les files unionistes sobre aquesta crisi política que no és un pamflet difícil de pair.
Sempre m’he preguntat quines foren les raons de Sánchez-Cuenca per demostrar una valentia poc comú entre els professors d’universitat. En un primer moment, el fet que fos nascut a València com jo i, per tant, perifèric als centres de poder de Madrid i Barcelona podria haver explicat la seva independència de criteri, però ell va fer tota la carrera acadèmica a la capital i mai no ha fet cap gest públic de valencianitat. Per altra part, fou un dels pilars ideològics del zapaterisme i durant la crisi de lideratge del PSOE es vinculà al projecte de Carme Chacón i, posteriorment, un dels partidaris de l’apropament a Podemos. En l’actualitat, és un assessor àulic de Yolanda Díaz.
És possible que el seu enfrontament amb l’establishment mediàtic sigui la continuació natural d’un dels seus llibres més coneguts,La Desfachatez Intel.lectual, on criticava el panorama mediàtic d’opinadors patris conformat per literats i periodistes que utilitzen un llenguatge exagerat, carregat d’emocions i agressiu, per provocar reaccions fortes i viscerals en els lectors, mentre els arguments racionals i la moderació són menystinguts per ser mostres de feblesa femenina. Un dels mèrits d’aquesta obra era denunciar el falangisme discursiu de la premsa espanyola ple de llocs comuns, expressions i estratègies comunicatives sorgides de la Guerra Civil i el franquisme i com els mitjans madrilenys conreaven aquesta dèria per la violència verbal contra els enemics de la Nació.
Tanmateix, un dels punts del seu llibre era defensar també la necessitat d’una major presència dels experts als mitjans de comunicació. El públic necessitava conèixer arguments racionals basats en la ciència i les estadístiques, veus moderades i independents que milloraren la qualitat de la nostra democràcia deliberativa. Evidentment, Sánchez-Cuenca personificava aquestes veus, però encara més ho feien els seus deixebles, una generació de politòlegs molt televisius coneguts pels espectadors per monopolitzar els platós de televisió i les columnes d’opinió: els professors Lluís Orriols, Pablo Simón, Berta Barbet… Els experts nostres de cada dia que tota sana democràcia necessita.
Tot i això, el problema, o més ben dit l’enigma, és que aquests experts cooptats i formats per Sánchez-Cuenca, quan es produí la major crisi institucional a Espanya a conseqüència del procés, tancaren files amb l’Estat i utilitzaren les seves plataformes públiques per explicar-nos que la repressió desplegada complia amb tots els estàndards democràtics d’occident. En aquells moments, governava el PP i el PSOE no volia desmarcar-se de la línia oficial i, per tant, tots aquests experts amb el cul llogat repetien les consignes de Ferraz i les justificaven amb un argumentari acadèmic. Més tard, quan Sánchez promogué una moció de censura contra Rajoy i necessità els vots dels diputats independentistes, aquests mateixos experts començaren a explicar-nos com el PP havia judicialitzat incorrectament la vida política per impedir trobar solucions al conflicte. Fou un gir de 180° espectacular.
Sempre m’he preguntat si Sánchez-Cuenca decidí ser l’única veu pública que digués la veritat per protegir els seus cadells, ja que era la persona de major pes polític, o els seus deixebles eren tan covards que no s’atrevien a ser honestos per simple conveniència. És aquest l’enigma que, algun dia, m’agradaria resoldre, perquè l’oportunisme i la indecència intel·lectual i moral mostrada per aquest grup d’estrelles acadèmiques jo no l’oblidaré. Posicionar-se al costat correcte de la història en aquells moments tenia costos i, com és obvi, aquesta gent no volia assumir-los. Si hagués estat necessari, ens hagueren explicat, amb moltes cites bibliogràfiques a revistes de prestigi internacional, que assassinar a Puigdemont era la resposta democràtica i sensata que les circumstàncies requerien. La funció dels nostres experts de cada dia és donar carta blanca al poder.
És possible que la resposta als meus dubtes arribi prompte, perquè Sánchez-Cuenca es troba a una situació molt delicada que pot costar-li una condemna per prevaricació i una inhabilitació que el faci perdre la seva càtedra a la Universidad Carlos III de Madrid. El periòdic El Mundo ha destapat l’adjudicació irregular d’una plaça de professor titular d’universitat, una posició que suposa ser funcionari de carrera, a una investigadora que no tenia l’acreditació prescriptiva de l’ANECA. És a dir, no complia amb un dels requisits fonamentals per presentar-se al dit concurs, però, encara més greu, aquesta plaça sortí convocada una primera vegada amb aquest requisit, després fou desconvocada i, finalment, tornà a publicar-se al BOE sense el requisit legalment prescriptiu. El president del tribunal de selecció era Ignacio Sánchez-Cuenca, l’afortunada Sandra León, directora del Centro de Estudios Avanzados en Ciencias Sociales-Juan March, i l’anterior responsable d’aquest institut d’investigació fou… Ignacio Sánchez-Cuenca.
Es tracta d’una irregularitat molt greu, perquè, normalment, a la universitat s’endolla els amics a figures contractuals menors i, per la força dels temps i dels fets, s’acaba superant els controls més estrictes per entrar com a funcionari. No és habitual saltar-se la normativa en els trams superiors, on és més difícil forçar la maquinària legal. Tanmateix, la irregularitat és innegable, escandalosa i fa massa pudor a prevaricació. Per altra part, Sánchez-Cuenca s’ha guanyat massa enemics polítics i s’ha allunyat massa del PSOE per a poder comptar amb la seva protecció. És una víctima propiciatòria perquè la dreta desplegui tota la seva rancúnia contra ell i li faci pagar els seus pecats. El periòdic Voz Populi promogué una campanya contra l’anterior rector de la Universidad Carlos III de Madrid que ha acabat portant-lo a judici per prevaricació i, en conseqüència, tot em fa sospitar que a Sánchez-Cuenca, amic i còmplice d’aquest rector, li espera un futur semblant.
Si aquest fora el cas, es tractaria d’una figura tràgica que personifica les contradiccions de l’intel·lectual públic. Una carrera fonamentada en l’intercanvi de favors, l’oportunisme, la prostitució a favor dels grans partits… En definitiva, ser un mercenari de la paraula mentre lluites per mantenir uns mínims d’integritat moral, de decència intel·lectual, de no prendre sempre el camí més fàcil, de no defensar sempre els poderosos, de complir amb els mínims d’una veritable ciutadania democràtica, malgrat els costos que comporta. Un equilibri sempre precari, especialment si l’ambició et vol fer volar molt alt.
Tanmateix, el fet cert és que ara haurà de patir les conseqüències dels seus posicionaments públics incòmodes amb el poder. Més o menys amb major o menor intensitat, li passa a tots els qui fan el pas d’escriure tan fort que acaben convertint-se en una veu pública, però des de posicions molt menys privilegiades que la de Sánchez-Cuenca. Per altra part, tampoc podem oblidar que, si darrere de les denúncies contra ell hi ha una clara motivació ideològica, no seria condemnat per les seves paraules, sinó pels seus actes, per haver practicat allò que molts anomenen la cultura dels amiguets. Tot i això, la part més trista d’aquesta història és que la colla de cadells que deixa com a llegat encara són més mediocres, més mesquins i més covards que ell. És el problema d’escollir deixebles porucs i obedients amb el mestre, que també són porucs i obedients amb el carceller del mestre.
