Inauguren les eleccions d’Extremadura un nou cicle electoral a Espanya? Tenen un cert impacte, en remot, sobre la falsa bassa d’oli catalana? Òbviament, sí, però ja anirem veient de què va tot plegat. No ens precipitem, que aquí passen i poden passar moltes coses… i no està escrit que totes hagin d’anar a favor de la coalició d’ultradreta populista, hipernacionalista i anticatalana que respon a les sigles de PPVOX.
Ara tot es llegeix en funció de si les dades electorals confirmen o no les ànsies desfermades, histèriques, dels que no tenen cap altre objectiu que fer fora Pedro Sánchez, amb la col·laboració estel·lar de… Pedro Sánchez!
Però hi ha més lectures possibles des de Catalunya, on el duel Sánchez, Feijóo i Abascal té un interès relatiu, ja que de Guatemala a Guatepeor no hi ha gran distància.
Per exemple, una lectura indirecta en funció del misteri de les balances fiscals a l’estat espanyol, un autèntic secret d’estat si busques dades oficials… però amb infinites proves reals de l’espoli, càstig i empobriment sistemàtic que pateixen els Països Catalans. Que a sobre són sistemàticament acusats d’insolidaris i egoistes.
Quina és la visió dominant d’Espanya des d’Extremadura? El crit de guerra ¡a por ellos! ho resumeix força bé. Es tracta de defensar per terra, mar i aire que no canviï res en el flux de diners que arriben a terres extremenyes i de no preguntar-se mai si és just o abusiu i molt menys si les coses es podrien fer d’una altra manera… O sigui que ja els va bé, molt bé, que tot segueixi igual i voten en funció d’això, amb lleugers matisos segons el clima, com en aquestes eleccions tan nadalenques.
I si no hi ha balances fiscals, hi ha altres dades. Per exemple, la dels funcionaris, molt reveladora. Extremadura té uns 97.000 funcionaris, aproximadament un 23% de la població ocupada. És a dir, un de cada quatre treballadors: un percentatge a anys llum de la realitat de Catalunya, per exemple, i molt similar al de Finlàndia, Dinamarca i altres pròspers països nòrdics. I també molt superior a la mitjana espanyola, per cert.
Aquesta és una dada que descriu perfectament el dinamisme econòmic d’un territori com Extremadura i la seva gran dependència de diners que no es generen allà sinó a altres territoris. Una dada que també permet fer-se una idea de quin és el mainstream ideològic d’aquell territori, a partir dels seus interessos: anar tirant, que res no canviï i ni cas de les dèries dels catalans.
El que interessa aquí no és tant el que voten o deixen de votar els funcionaris extremenys, tot i que és obvi que el bloc del règim, el PPPSOE, té sòlides arrels en aquesta sobredimensió funcionarial, com passa a Ceuta, Melilla, Castella o Aragó. Amb una quarta part del total de la població activa, la funcionarització és la clau de l’estabilitat d’Extremadura, del control de l’electorat i una de les explicacions del posicionament polític general. No són víctimes sinó beneficiaris del centralisme i del paternalisme madrileny, combinats amb el conreu de reserves electorals per als partits del règim. A canvi, no s’han de moure ni un mil·límetre. Això sí que ens interessa, perquè és clar que afecta el nostre benestar, al progrés, a les oportunitats. Aquí hi ha el truc de màgia que ens apliquen contínuament.
Singularitat i desigualtat en la despesa, la que vulguis, sobretot si és de l’Espanya espanyola. I si és desmesurada i injustificada, com l’extremenya, no facis preguntes incòmodes, perquè respon a criteris patriòtics, metafísics i quàntics que ja t’explicaran un altre dia.
Però si se t’acut reclamar igualtat en els impostos, en els serveis o en les infraestructures i suplicar una mica de singularitat, et cau al damunt el bombardeig d’insults habitual.
Les eleccions extremenyes ens queden molt, molt lluny i desperten un interès perfectament descriptible a Catalunya. Prou feina tenim amb el desastre de la nostra política, oi? Però confirmen una vegada més que Espanya no es mourà d’on és, que Extremadura seguirà essent un símbol ofensiu de l’espoli i la injustícia fiscal, de la incapacitat de reorientar l’economia espanyola i de la manca més absoluta de voluntat de canviar res, més enllà de quatre coses anecdòtiques.
I si continuem així, insistint en la mateixa línia actual, d’una indiferència i impotència generalitzades, en una o dues dècades podrem aspirar a ser l’Extremadura del nord. Aquesta seria la idea, no?
