Si Felipe González i els jutges espanyols estan escandalitzats no és perquè sí. El relat que s’ha acabat colant en la política espanyola, recollit en els pactes que ERC i Junts han signat amb el PSOE arran dels resultats de les eleccions del 23-J, reflecteix amb una precisió inèdita i un to respectuós mai vist el que ha passat a Catalunya els darrers anys. Finalment, una part de la política espanyola ho ha entès, o almenys ho fa veure. I el PSOE s’ha vist obligat a apartar-se d’estructures de l’Estat –els jutges, els inspectors d’Hisenda, els sindicats de Renfe i els policials– sempre s’han considerat elles mateixes intocables. Les protestes esperpèntiques de Ferraz són una qüestió menor al costat de la reacció del deep –o no tan deep– state, que ja mira cap a Europa per demanar un posicionament contra el seu propi govern, que és el que presideix Pedro Sánchez, que el tornarà a presidir.
S’ha arribat a aquest punt perquè, partint dels resultats del 23-J, ERC i Junts han empès en la mateixa direcció, encara que hagin actuat cadascú pel seu compte. Per retenir la Moncloa, els socialistes han sigut capaços de signar un document que parla de lawfare, un concepte que, com a representants de l’Estat, era impensable que poguessin acceptar. El seu argument és que, de la mateixa manera que el 2017 van considerar necessari votar a favor del 155 contra l’independentisme català, ara troben oportú amnistiar-lo i encaixar el seu relat. Sempre amb l’objectiu de diluir aquest independentisme.
Un dels valors de l’acord que s’ha fet públic aquest dimecres és la franquesa amb què s’expressen les intencions contraposades del PSOE i de Junts. Els de Puigdemont –igual que ERC, ho va deixar clar Aragonès en la seva intervenció al Senat– mantenen que l’objectiu és que Catalunya pugui decidir. La unilateralitat –en el sentit de triar el futur del país– es manté com a horitzó. I el PSOE vol esborrar aquest horitzó. Aquest és el sentit que els socialistes donen a la frase de l’acord que recorda que “sis anys després, la qüestió de fons continua sense resoldre’s”, una idea que Santos Cerdán va subratllar en la seva compareixença. Per a ells, la qüestió de fons estarà resolta quan les aspiracions que ara reconeixen es dilueixin. És feina de l’independentisme trobar el mecanisme per impedir-ho, i tard o d’hora ha de passar per una unitat estratègica que mai arriba.
