A dies de les eleccions del 9J sembla que el judici sobre la seva importància canvia. En si mateixes, les eleccions no tenen més transcendència i resulta entendridor veure com alguns candidats de partits minoritaris mostren fe en l’eficàcia de la seva acció en un òrgan de 705 membres, dominat pels populars, els socialistes i els centristes (en total, 422). Però sí que tenen importància, i molta, segons les interpretacions que els partits facin dels seus resultats de cara a la política domèstica.
El president Sánchez torna a interferir a les eleccions per via epistolar, com ja ho va fer a les del 12M. La causa de nou, la defensa de la seva senyora en el més estricte esperit cavalleresc. Quan la Carol Hanisch va fer valer la cèlebre consigna que “el que és personal és polític” la va encertar de ple.
Interferir també ho ha fet Núñez Feijóo quan va descolgar la destral de guerra d’una moció de censura que hauria de comptar amb el suport de Junts. Corrents ha sortit el president Sánchez a qualificar aquesta possibilitat de pacte “contra natura”, com si sabés quina és la de Junts. I com si no recordés el pacte del Majestic pel qual CiU va donar suport a un govern minoritari del PP. Els de Junts aprofiten per recordar que ells no tenen compromís previ amb ningú i que cadascú miri pel seu propi jardí.
ER s’ha pres les eleccions com una croada i està disposada a fer trampes per tal de guanyar-les. Una estimació emesa per TV3 donava entre tres a quatre vegades més vots a ER que a Junts, però ocultava el fet que la candidatura d’ER suma els vots de Bildu, BNG i Más Madrid, o sigui les repúbliques ibèriques. Mentre que la candidatura de Junts i lliures per Europa és d’un sol partit.
Junqueras s’ha posat al capdavant dels seus mirmidons per conduir-los a la victòria. El seu discurs presenta poques variants i té un to maniqueu. ER ho fa tot bé, mentre que el PSC i Junts ho fan tot malament. ER representa i defensa Catalunya mentre que els altres es representen a si mateixos. ER ha bastit una Generalitat republicana i els altres s’han dedicat a boicotejar-la. Els resultats negatius de les tres darreres eleccions no semblen haver-lo fet reflexionar. Si l’MHP Aragonès atribuïa la derrota a una ciutadania que no havia entès la bondat del seu missatge, Junqueras sembla pensar que cada pèrdua successiva de vots és una mostra de l’ardorós favor popular. És una preparació singular per a la tasca de recuperar el seu lideratge al congrés de novembre.
Junts ha fet tota la campanya insistint en el discurs unitari, fins a l’extrem de proposar un govern d’unitat independentista en minoria que hauria de comptar amb l’abstenció del PSC. És a dir una filigrana, un tour de force que apuja l’interès pel duell entre els dos presidents.
El discurs unitari té cada cop més valedors. Recentment, s’hi ha sumat Artur Mas, que recomana que, en cas que hi hagi noves eleccions, l’independentisme vagi unit per mantenir el govern de la Generalitat. D’una possible unitat ara per retenir el govern català no en diu res. Són temes delicats. Però de la necessitat que l’independentisme vagi unit a unes possibles eleccions, no sembla raonable dubtar. Com tampoc ho fan Toni Comín o el president Puigdemont.
Tanmateix, els republicans reaccionen enfurismats a l’oferta unitària de Junts. En una recent intervenció parlamentària, Gabriel Rufián va arribar a vaticinar amb la seva prosopopeia habitual que, passades les eleccions, Junts pactaria amb el PSC, amb la mateixa seguretat amb la qual deia que Carles Puigdemont es creia James Bond. Alhora, el director de la campanya, Junqueras, ha incrementat l’acritud dels seus atacs a Junts, cosa que deixa ben clar que la intenció dels republicans és, com sempre, rebutjar la unitat. Encara més, considera la possibilitat d’investir a Illa si hi ha una promesa de finançament singular per a Catalunya. Tanca el cercle del OK Corral la secretaria general, Marta Rovira, afirmant que no tenen por a unes noves eleccions.
Un tripartit, amb majoria absoluta, seria la consagració del “reencuentro” i la nova normalitat amb estabilitat, la “normalització” de la Llei d’Amnistia; una etapa d’administració espanyola ordinària a Catalunya, una baixamar de l’independentisme i la definitiva pèrdua del vernís independentista d’ERC. Una situació que tampoc no encaixa ni amb la intenció del president Puigdemont d’avançar cap a la independència ni amb els seus plans personals pel que fa al lloc que vulgui ocupar a la política catalana.
