• Barcelona–
  • Girona–
  • Lleida–
  • Tarragona–
  • Tortosa–
  • Mataró–
  • Vic–
  • Vilafranca del Penedès–
  • Vilanova i la Geltrú–
  • La Seu d'Urgell–
  • Puigcerdà–
  • Figueres–
  • Gandesa–
  • L'Hospitalet de Llobregat–
  • Sant Carles de la Ràpita–
  • Sant Cugat del Vallès–
  • Terrassa–
  • Sabadell–
  • Granollers–

La política catalana dels últims anys s’ha caracteritzat per la total submissió a l’espanyola. Després d’haver viscut un període en què la nació tenia vida pròpia fora del marc espanyol, tornar a veure com tot gira al voltant dels pactes que es fan a Madrid és bastant desesperant. Hi ha qui davant d’aquesta realitat es nega a jugar i fa el discurs que allà no hi hem d’anar a fer res, que els independentistes no hauríem de votar a unes eleccions espanyoles. Però aquesta posició no resol el principal problema: com tornar a desvincular el futur del país de la política espanyola.

Si els diputats catalans fossin realment decisius i no meres comparses a Madrid, i posassin els interessos nacionals per davant de tot, ningú voldria pactar amb ells. Ho sé perquè això ja ha passat. De fet, a tothom li resulta convenient fer veure que el Congrés espanyol que va investir Pedro Sánchez (amb la moció de censura del 2019) havia estat elegit l’any 2016 i que, amb la independència al centre del tauler, el PSOE va preferir regalar el govern al PP que presidir-lo amb els vots catalanistes.

La lliçó que caldria no oblidar és que un partit espanyol mai no pactarà amb un partit català que tengui una estratègia per fer la independència. Només hi pactarà en la mesura que deixi de tenir-la i es dilueixi en un dels blocs de la política espanyola. En definitiva, els diputats catalans a Madrid només poden ser decisius per donar estabilitat i governabilitat a l’enemic. Si no se sotmeten a aquest marc, serà sempre uns proscrits. Només cal recordar com Sánchez es va negar a reunir-se amb ERC i PDCAT quan aquests ja frissaven per fer-lo president a canvi de res.

La situació decadent del país i la descomposició de la política autonòmica obeeix principalment a la decisió de lliurar les claus del nostre futur a la política espanyola. Va començar l’any 2019 amb aquell vot humiliant a favor de la moció de censura que va descavalcar Rajoy, va continuar amb la submissió d’ERC al PSOE i la submissió de la resta de partits a ERC durant el govern de Pere Aragonès, i va culminar amb l’última investidura de Sánchez fa tres anys. 

La bona notícia és que aquest cicle s’ha acabat. Fa uns dies semblava que el PSOE tenia una estratègia que podia evitar la majoria absoluta del PP i VOX el 29 de novembre. I Junts es va afanyar a dir que podia tornar-hi a pactar, per cert. Això ha canviat radicalment amb l’enèsim xoc de trens i la mortaldat que ha provocat. Les eleccions anticipades les carrega el diable i aquestes li han explotat a la cara a Sánchez. Ara som on érem abans de convocar-se les eleccions: amb la inèrcia afavorint el retorn de l’extrema dreta al govern espanyol.

Però aquest canvi de cicle ni tan sols depèn totalment del resultat del 29-N. De fet, la part que encara ningú no ha posat damunt la taula és l’efecte final de l’amnistia. Els efectes desmobilitzadors i desmoralitzadors fa anys que es noten. El tancament de la carpeta catalana a Europa ja és irreversible. La substitució dels objectius politics per la salvació personal de la classe política ens ha portat fins aquí. El que falta posar a l’equació és el retorn dels exiliats ara que els tribunals espanyols ja no els consideren una amenaça. Ara només queda per comprovar que la gent ja ha passat pàgina de tots els lideratges de l’1-O.

La política catalana ara mateix no existeix i el modus vivendi que han gaudit els partits del sistema aquests últims anys ja no és viable. Donar suport al govern espanyol a canvi de mitigar la repressió contra la classe política autonòmica ja no té més recorregut. De la repressió només en queda l’amenaça que Salvador Illa encara gosa recordar: si ho tornau a fer, us tornarem a empresonar. Per això sabem que no faran res.

Sigui perquè els partits catalans ja no tendran cap rellevància aritmètica (amb una majoria PP-VOX) o perquè es dissoldran definitivament dins el bloc del PSOE, com ja ha fet ERC, el canvi de cicle serà una realitat. La pacificació tal i com l’entenien ha fracassat, car només era estat possible lliurant l’hegemonia al PSOE. Finalment, però, l’acord històric entre Puigdemont i Santos Cerdán ha estat un suïcidi polític tan bèstia que ara sabem que els votants no permetran que continuï. Els de Junts són capaços de seguir abraçats al PSOE, però la majoria dels seus votants no.

Paradoxalment, en aquestes eleccions que als independentistes ens queden tan lluny es posaran les bases del nou cicle polític català que començarà l’endemà. Ara tothom dona per fet que el lideratge del catalanisme l’assumirà Aliança Catalana (per dimissió de tots els altres, cal dir-ho) però està per veure que pugui funcionar. Pot un partit català d’extrema dreta ser l’alternativa d’un govern espanyol d’extrema dreta? La intuïció em diu que no és fàcil. La paradoxa és que això es comença a decidir amb la seua incompareixença a les urnes.

Comparteix

Icona de pantalla completa