Té gràcia, el video de la CUP. Sobretot perquè satiritza una actitud real de molts alcaldes i de la majoria dels polítics professionals, siguin del partit que siguin. La caricatura del camp de golf i l’empresari que fa d’apuntador a l’alcalde és efectiva i dibuixa un mig somriure en la major part dels ciutadans. I això ja és molt en època d’electorat líquid i uns nivells d’abstenció que ja veurem fins on arriben. Ara bé, la independència ni tan sols s’esmenta. Ni una sola vegada.
Per això la gran qüestió és on ha anat a parar l’eix nacional en aquestes eleccions. Hem passat de centenars d’alcaldes brandant la vara en favor de la independència a la desaparició, pura i dura, de l’emancipació nacional. Des d’Arenys de Munt, l’any 2009, els ajuntaments van ser els que van conferir legitimitat al moviment independentista, fins al punt que van protagonitzar l’obertura d’escoles el Primer d’Octubre de 2017. De fet, les diverses policies municipals no van causar ni un sol incident. Enlloc. Aquell dia, els alcaldes i regidors van desobeir l’Estat, reiteradament, i molts encara mantenen buit el pal de la bandera espanyola davant de la façana.
Per això sorprèn aquest mutisme, aquest tabú que desmobilitza l’electorat independentista. Trias es limita a fer anticolauisme, Maragall es passa el dia denunciant una hipotètica sociovergència i la CUP diu que els rics ens volen prendre el pèl. El primer que cridi “independència” portarà uns quants milers de ciutadans cap a les urnes… Si és que els volen.
13
7
